aquesta setmana
David castillo. coordinador
Enric V
C
Carrió i els actors s'eleven per recitar i descendeixen abruptament a la misèria humana
Explicava el crític polonès Jan Kott –per mi el més important exegeta de l'obra de Shakespeare– que a gairebé tots els pensadors, poetes i filòsofs del Renaixement hi trobem uns salts violents, uns esclats d'entusiasme cap a la mentalitat conqueridora de l'home, cap a unes visions catastròfiques de la destrucció. Sovint les adaptacions que la modernitat ens ha ofert del poeta anglès han estat esmorteïdes o banals, desenfocades i elementals. Per aquest motiu, i amb la dèria que tenen els nostres homes de teatre per Shakespeare, ens va deixar bocabadats l'adaptació Victòria d'Enric V, que ha fet Pau Carrió al Lliure de Gràcia i que tenen l'oportunitat de veure fins al 25 d'octubre.
Val la pena perquè Carrió i els actors han entès la dimensió de l'home, precisament perquè són com ell, de la mateixa raça, amb les dificultats d'un moment complicat i amb la incertesa del que passarà. No els puc esmentar tots, però Pol López, Laura Aubert, Paula Blanco i els altres han dut la peça a aquestes situacions canviants que Shakespeare propicia, és a dir, quan s'eleva per recitar i quan descendeix abruptament a l'abisme per mostrar les misèries de l'ambició desmesurada i la perversitat de l'ànima humana. S'hi recreen sense excedir-se.
Manllevant uns versos del poeta, hi ha una lectura en el llibre infinit dels secrets de la naturalesa. I això no té èpoques. És idèntica ara la situació a Síria que la que recrea Carrió al conflicte entre francesos i britànics. A més, les limitacions queden solucionades amb solvència dins un espai escènic en què els cops d'efecte fan que les gairebé dues hores de funció passin com una alenada, entre les provocacions, les amenaces i la pròpia tropa dels anglesos. Les pilotes de tennis que envia el delfí de França al rei són un punt d'inflexió entre l'estat dels soldats dels dos bàndols, entre la gallardia i la covardia. Hem de valorar que Enric V va ser popular en vida de Shakespeare però després va passar dos segles en un absolut ostracisme. Després de la Primera Guerra Mundial, l'obra va recuperar tota l'actualitat per la desfeta dels grans exèrcits. Estem sentint tambors de guerra?
