Uclés & Altaió

L'esperit de la Transició

El Museu de Granollers honora el pintor Josep Uclés (Badalona,1952-la Roca, 2013), quan s'escau un any de la seva prematura desaparició. L'exposició Uclés. art + poesia + sexe + política 1978/1985 arriba de la mà de Vicenç Altaió, el poeta i amic del pintor amb qui compartí algunes aventures d'aquest moment de disbauxa i desenfrenament. La llibertat que es va viure durant la Transició democràtica al tombant dels anys 70 i 80 és avui difícilment imaginable. Sexe i política maldaven per assolir una eròtica de la vida que avui s'ha quedat enquistada al poder. La Transició encara no havia pogut escriure un nou ordre, i l'art i la poesia volien ser les primeres línies d'una nova partitura, d'una nova cançó que volia dibuixar una altra modernitat, no la del “diguem no”, sinó la del “diguem sí a la llengua, la cultura i la nació catalana”.

Barcelona postmoderna

La capital movia els fils del seu futur sense un rumb gaire definit. Érem davant una Barcelona per construir que encara no sabia què volia ser quan fos gran i que la decisió dels Jocs Olímpics va precipitar en un camí de direcció única. Va arribar un nou ordre estètic i la pintura tornava a regnar, sota paràmetres neoexpressionistes a tot Europa, un panorama neofiguratiu que tornava a valorar els primitivismes. Uclés hi podia competir perfectament. En un primer moment, Uclés és l'il·lustrador en negre i blanc d'aquesta animalitat, esquitxada amb taques de llum de plata i or, que encarna sovint el mico, amb certes dosis d'autobiografia badalonina, i retrata irònicament i sarcàstica personatges d'ahir que també alguns ho són d'avui: banquers, policies, lladres, serenos, en situacions i posicions poc honorables. L'androgínia i el sexe sense tabús formen part d'un repertori que connecta amb la plàstica mallorquina del Neon de Suro, del Taller Llunàtic i de les consegüents censures de les Acadèmies.

Katalonia Kaos

L'exposició recull aquest esperit de la Transició en l'obra d'Uclés, de la seva participació a Seny i Rauxa al Centre Pompidou (1978), a Katalonia Kaos, mostra a la galeria Dau al Set (1985), una obra porosa als indicadors de puixança feminista del període. Les urpes, l'antifaç, el menjar, el sexe evident, la roba interior, el transvestisme, són recursos per estrafer una dura realitat vers un ball carnavalesc que, com en el quadre de Les Rambles (1980), retrata el pas de la dictadura a la democràcia. Amb hedonisme crític fa estralls del darwinisme i critica l'animalitat de l'home postmodern. “Meravellós aquest estat de pecat permanent”, com va escriure l'Uclés i que el retorna al costat dels de Dau al Set.