Més enllà del circuit

Vint-i-nou contes menys és un títol prou descriptiu, ja que indica el nombre de contes que Eduard Márquez (Barcelona, 1960) ha eliminat dels reculls Zugzwang (1995) i L'eloqüència del franctirador (1998) per formar un volum nou, que acaba de publicar Empúries. Com més depurat queda el llibre, hi estem d'acord, més rodó és el resultat.

Aquests contes apleguen un catàleg de personatges que tenen la pretensió de dotar la seva vida de sentit. A vegades aspiren a convertir-se en algú altre, a prosseguir una altra biografia: heus aquí suplents i impostors que subroguen, fan mimesis i remakes. La nova vida, però, amaga noves simetries i seqüències inesperades que poden donar lloc a la mecànica previsible del circuit: l'imitador és imitat, al fotògraf el retraten, el seguidor descobreix un desconegut que no el deixa de petja. En alguns contes, el protagonista acaba físicament reclòs i sense possibilitat de fugida.

L'any 1996, quan Quim Monzó va publicar el recull Guadalajara, vaig escriure: “La majoria dels contes es basen en unes mateixes rutines, uns mateixos rituals practicats pels personatges de forma cíclica. Uns quants desenllaços sobrevenen quan es completa el cercle, és a dir, quan el conte arriba a la mateixa situació amb què ha començat.” Acabava alertant –amb certa arrogància, ja em sap greu– que l'autor, com els seus personatges, corria el risc d'entrar en un cercle viciós. No va ser el cas, si bé en els divuit anys que han passat des d'aleshores, Monzó ha publicat un sol llibre de ficció, Mil cretins, el 2007.

En una entrevista recent, Eduard Márquez sembla conscient del perill: “Poden passar dues coses: que sigui capaç de començar de zero o que no ho sigui. Si no en sóc capaç, deixaré d'escriure.” Com que els contes d'aquest autor són uns artefactes concisos i funcionals –de vegades, literalment microcontes–, començar de zero vol dir escriure una novel·la llarga: ja n'ha escrit de curtes, i d'infantils, dins unes fronteres estrictes. En aquest sentit, els contes podrien haver servit a aquest autor de pont per passar de la poesia, d'on prové, a la narrativa de llarg recorregut, que és potser el que l'espera. Lluny de la concentració pròpia dels contes i dels poemes, la novel·la, com va escriure Baudelaire, és un gènere bastard i, per tant, no té límits.