Passió per l'ofici

M iquel Abras (la Bisbal d'Empordà, 1977) és un músic molt prolífic i constant, com ho demostren els seus llançaments: des del 2006, quan va publicar el seu primer àlbum, Entre mil vidres trencats, ha tret un disc cada dos anys: M'agrada sentir el que tu sents (2008), Temps de zel (2010), Equilibris impossibles (2012) i el recent Per amor a l'art, i tots els ha editat la discogràfica gironina Música Global, en una fidel relació contractual ja no gaire habitual en el món de la música. A més, l'any passat va gravar Cançons de nosaltres i el món amb Cesk Freixas, així que es pot dir que Miquel Abras ha publicat sis discos en deu anys, una mitjana que actualment es pot considerar un luxe. La carrera en solitari d'Abras va començar a principis del nou mil·lenni, amb la publicació d'un maxisingle homònim de cinc cançons (2002), però l'any decisiu va ser el 2005, quan va guanyar el Sona 9, que li va obrir les portes del mercat discogràfic. En tot cas, la seva relació amb la música i els escenaris ja dura més de vint anys, des que a mitjan anys noranta va formar part del grup The Wonderful Baby Dolls (WBD). Tota una vida dedicada a la música... per amor a l'art.

A la portada del nou disc apareix una ballarina amb tutú, d'esquena a la càmera, pintant el títol del CD. El disseny és de Marc Pich, que ja va fer la portada d'Equilibris impossibles, en aquell cas amb un elefant fent equilibris sobre la seva trompa. Les dues portades parteixen d'un mateix concepte estètic i sobretot trenquen amb les dels tres discos anteriors, sempre protagonitzades pel mateix Abras. En aquest canvi hi ha una intencionalitat molt clara: “Jo sempre he venut que Miquel Abras és un grup, no un cantautor o un intèrpret en solitari, de la mateixa manera que quan penses en Bruce Springsteen no penses en ell com en un cantautor, encara que ell compongui les seves cançons.”

En aquest disc, com en l'anterior, Abras torna a treballar amb la mateixa banda d'Equilibris impossibles, músics amb els quals ha compartit experiències des dels temps de WBD: Xevi Raurich (teclats), Toni Molina (bateria i percussions) i Carlus Ramió (baix i programacions), que també ha produït el disc, gravat i mesclat al seu estudi: el Kar-Rava de la Bisbal d'Empordà. “Això ens ha permès treballar durant hores i hores a l'estudi, buscant els colors adients per a cada cançó. Aquest és el disc en què hem fet més preproducció i cada detall hi és per alguna raó, perquè tot s'ha pogut pensar molt. Si ens haguéssim passat tantes hores en un estudi convencional, ens hauria costat una fortuna”, explica Abras. “L'important és que ara no cal anar als estudis més prestigiosos i cars del món per aconseguir que un disc soni bé, ja que pots obtenir un resultat molt bo al costat de casa, sense sortir de la Bisbal”, hi afegeix el cantant, que ja va gravar el disc anterior a la capital baixempordanesa, en aquell cas amb els estudis itinerants Paracetamol, de Jaume Pla (Mazoni), productor d'Equilibris... i antic amic i company d'aventures musicals.

El disc inclou diverses col·laboracions: Ramon Mirabet canta a Injustícia, tema en el qual també toca la guitarra elèctrica Albert Such (La Puça Diatònica). A més, Sergio González toca la guitarra elèctrica a Ets part de l'aire i Amagats, i Glòria Pérez fa cors a La vida i El millor premi ets tu. En aquest disc, però, els vents tenen menys pes que en l'anterior: Pep Bosch toca la trompeta a Per amor a l'art i Jordi Paulí, el saxo a Dies de glòria. Tots dos van formar part de la banda d'Abras en la gira d'Equilibris impossibles, però en la nova gira que comença aquesta nit a la sala saltenca La Mirona no hi haurà vents: a l'escenari seran només Miquel Abras (veu i guitarres) i els seus fidels Raurich, Ramió i Molina. Amb els teclats i les programacions es poden vestir amb orquestres virtuals senceres cançons com ara Et miro, em mires i rius, el tema que obre el disc amb un to apassionat i èpic, i versos com aquests: “Com si fóssim els primers a estimar-nos, com si fóssim els únics enamorats, com si fóssim els primers a desitjar-nos, com dos fugitius en llibertat. Et miro, em mires i rius...”

“Aquest és el disc que m'hauria agradat fer quan començava, però llavors no sabia fer-ho, no tenia encara l'ofici. També és el més variat dels meus discos: cada cançó és un món i totes tenen molta força, ja sigui per la lletra o per la instrumentació. És un treball fet sense cap prejudici: si volia cantar amb molta força o si pensava que una cançó necessitava una determinada cosa, ho tiràvem endavant sense cap problema. Només volíem disfrutar i fer un disc que, primer de tot, ens agradés a nosaltres mateixos”, explica Miquel Abras, que ha escrit a la cançó Per amor a l'art una autèntica declaració de principis artístics: “Per amor a l'art la nevera sempre és buida. Per amor a l'art passo fred davant la llar. Per amor a l'art sóc un yonki d'escenaris. Per amor a l'art busco la felicitat.” Uns versos que es complementen molt bé amb els que obren la següent cançó, Ets part de l'aire: “Ja no busco agradar a tothom, ni tenir una estrella al passeig de la fama. Ja no vull una Gibson Les Paul ni un carrer que porti el meu nom. Ja no vull moure'm del teu costat ni fer res que no sigui junts.”

El primer videoclip promocional del disc, corresponent a la cançó Et miro, em mires i rius, s'ha gravat a l'estudi del seu pare, el pintor i escultor Joan Abras, sota la direcció de Javier García (Bizarre). A part de ser un entorn ideal per presentar en societat un disc titulat Per amor a l'art, l'estudi del seu pare és també molt important per a Abras per raons estrictament musicals: “En aquest estudi vaig començar a escoltar música, els Beatles o Pink Floyd, mentre el meu pare pintava.”