Observador de la pròpia existència

Alguns successos inesperats en la seva vida personal van fer que el cineasta Juan Barrero (Salamanca, 1980) agafés la càmera i comencés a filmar. “Ni tan sols sabia que en faria una pel·lícula –explica en una entrevista a El Punt Avui–. Vaig agafar la càmera com qui agafa un llapis i pren notes. Vaig acumular 8 o 9 hores de material en un calaix i, 2 o 3 anys després, en una mudança, vaig retrobar les cintes i em va interessar des d'un punt de vista cinematogràfic.”

En veure'l en la distància, de ser “material domèstic, va passar a ser part d'un relat cinematogràfic”, part del film La jungla interior, que avui arriba als cinemes. No es tracta, però, d'una pel·lícula sobre la seva vida, sinó que parteix “de material autobiogràfic per parlar d'altres coses”. Ho fa a través de diferents elements i històries, que a poc a poc van prenent forma. “La pel·lícula és el resultat del procés de construcció, de recreació i col·locació de peces, com si fos un puzle, i volia que aquest procés de construcció es veiés”, explica el cineasta. Un dels elements que apareixen és “com arrosseguem de manera involuntària les tragèdies familiars, gairebé com si fossin una cosa genètica, i condicionen el nostre present i fins i tot la manera d'imaginar el futur.” El film arrenca amb un documentalista que busca una orquídia i un mosquit extingits a la selva, i rep la notícia inesperada de l'embaràs de la seva dona. Barrero efectivament ha treballat en documentals per a National Geographic, i això li ha canviat la mirada cinematogràfica: “T'obliga a prendre't el fet de filmar amb més paciència, amb menys supèrbia, menys capacitat d'intervenir en el que filmes, les coses no passen quan tu ho decideixes. Això em va transformar, m'acosta a una manera de mirar més emparentada amb l'observació contemplativa, a l'espera dels moments decisius, més que provocar-los.”