novel·la
òscar montferrer
El temps no fuig
Una reflexió sobre el sentit de la vida podria ser un títol alternatiu al comentari d'aquesta novel·la de la britànica Diane Setterfield que fa compartir el protagonisme al William Bellman i a les graules que sobrevolen –metafòricament– un relat que proposa una anàlisi del temps que es viu, de com s'empra...
La proposta, a diferència d'una part significativa dels títols que es duen als prestatges de les llibreries amb una alegria irreflexiva i injustificada, és honesta. Cal anotar aquesta qualitat en l'haver de Setterfield, que malda per construir una trama arrapada a l'evolució cronològica en què el personatge principal tingui una consistència necessària per a la credibilitat de la tesi que suggereix amb insistència: el temps té una dimensió eterna i encalçar-lo té un preu determinat que cal satisfer amb l'afegitó dels interessos que provenen dels endarreriments en el pagament.
Té una certa solidesa, William Bellman, i la tenen els personatges que li fan costat tot i que algunes de les situacions que se'ls fan viure tenen aquell regust de conveniència que els fa deixatats. El panorama literari de la novel·la, però, canvia d'aspecte quan l'acció es desplaça a Londres: la inversió en la contextualització, la construcció dels personatges, l'evolució de la descripció de l'univers creat..., tot això queda al marge en ser sotmès a la descripció dels efectes de l'obsessió del protagonista. La inconfessada segona part de L'home que perseguia el temps perd el tremp i cau en els aiguamolls de la monotonia, de la reiteració, de l'ofec per avorriment.
S'interpreta que Setterfield vol conjuminar el fons i la forma per donar força a l'empenta final de la novel·la però cau, potser, en el mateix parany que vol denunciar: els comportaments obsessius rarament són interessants si no mantenen una bona presentació.