En clau femenina

‘Via Làctia'

Aquest és el títol que ha triat Isabel Banal per a la seva intervenció a l'Arts Santa Mònica en el marc d'un cicle d'exposicions sobre el blanc. La Via Làctia en termes artístics es refereix a la part superior del Gran vidre de Marcel Duchamp, la zona de despullament de la núvia i d'explosió poètica i orgiàstica. Aquesta artista, nascuda a Castellfollit de la Roca el 1963, filla d'un pare pintor de paisatges, ha mantingut una estreta relació amb l'entorn natural, des d'un punt de vista que va més enllà de la representació i que s'encara amb la dimensió antropològica i l'entén com un espai d'entesa còsmica entre la petitesa de l'home i el gigantisme de la natura. Sovint, en aquesta relació, la menudesa de la figura estableix una relació pessebrista amb l'entorn natural. El blanc, motiu d'aquesta sèrie d'exposicions, és aquí el paper, el bloc de fulls que aplega diferents històries sobre blanc.

Recol·lectar

Una acció comuna a diverses peces exposades té a veure amb la càrrega i la recol·lecció, que sol recaure en la dona, com les dones africanes que amb la criatura a l'esquena s'encorben i busquen arrels per sobreviure. Com en el quadre de Les espigadores, de J.F. Millet, recreat en un film d'Agnès Varda, Isabel Banal recull pedres del paisatge i les carrega a la falda, en un davantal. Falda femenina i falda de muntanya, en una paraula i una acció es conjuminen dona i paisatge. La formiga, un animal recol·lector, és observada i alliberada de la càrrega. L'artista els dóna una molla de pa i els recull la càrrega. Sobre papers en blanc es mostren aquestes menudes càrregues que traginaven i el record dibuixat de la formiga en qüestió. Una altra via de recol·lecció és l'obra basada en les figures retallades sobre blanc de diaris i revistes que porten una maleta, un bagatge, un pes, una càrrega. Som davant un quadern que té com a antecedent La maleta (blava) de WB (Portbou, 2011), un recull al·legòric de la maleta que duia Walter Benjamin en la travessa dels Pirineus abans de morir. El llapis com a instrument de dibuix és un altre objecte recol·lectat per Banal com a vestigi d'històries de qui l'ha usat.

Les llambordes de Roma

Becada recentment a Roma, Isabel Banal ha retrobat en les llambordes d'aquesta ciutat, anomenades sampietrini, el basalt de Castellfollit i el paisatge dels seus orígens i de la seva infantesa. Mitjançant el frottage, ha dut el seu rastre sobre paper en blanc i ha escrit a sobre amb una goma d'esborrar les tipologies de vials de la Ciutat Eterna. El treball d'Isabel Banal ha travessat el llindar de l'estètica individual per endinsar-se en l'estètica del que és social.