Explorador Pedrals

Des de ben petit, Josep Pedrals ens va oferir un món fascinant, on el llenguatge s'adaptava a les observacions sobre tot el que l'envoltava, i de tot plegat aconseguia uns artefactes que només es podien interpretar en clau sensitiva. N'hem parlat, de la majoria d'ells, i m'agradaria destacar els llibres Escola italiana, El furgatori i El romanço d'Anna Tirant, però la cosa fascinant és veure el Pedrals –cal felicitar-lo pels seus bessons Adrià i Fèlix– fent un sonet a tota velocitat amb el mòbil o improvisant com si s'hagués escapat dels saxos de John Coltrane o Ornette Coleman.

Parlo d'experiències amb mags, de gent que viu al marge de la contundent pesantor de la ciutat. Aquesta setmana us recomano un manual, un llibre de viatges que Pedrals ha titulat Exploradors, al poema, que publica Estrella Polar. Ell es defineix com a “poeta professional que es dedica a la divulgació de la poesia” i el llibre el subtitula com a Taller de poesia. Són només etiquetes per a un exercici, de nou, per oferir-nos de tot: cal·ligrames, poesia concreta i visual, endevinalles, aforismes, contes resumits en una frase i, fins i tot, apunts autobiogràfics. És un laboratori d'inventiva, en colors, però sobretot una poètica sense ínfules, des de la simpatia i la bonhomia, dirigida a tothom. Uns exemples com a píndoles: “El gust del poema, sigui com sigui, és una set insaciable que dóna algun consol serè” o “Un cop ens hi sabem en cos i ànima, podem obrir-nos a ser poema”.

Pedrals ha aconseguit el vell somni situacionista: fer de la vida una obra d'art. No és fàcil, és una feina d'alquimistes ser perdurable, convertir-ho tot en or. I així es passeja pel món, amb un somriure i una invitació als versos fent-nos partícips d'una aventura agradable i amena, esperonant-nos davant un món en aparença inpoètic. Hi ha guerres i misèria, però també el Josep Pedrals. No podria ser el president?