narrativa
Xavier serrahima
El darrer amic de l'home
En un dels inicis més famosos de la literatura de tots els temps, Lev Tolstoi emprèn Anna Karènina amb una frase tan genial com assenyada: “Totes les famílies felices s'assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera.” Amb el seu darrer llibre, John Fante sembla haver-se proposat narrar-nos quina és la manera d'ésser infeliç que li correspon a un escriptor casat des de fa anys amb una dona que no entén ni l'entén, amb dos fills convertits en estranys i incomprensibles, que, situat a l'abisme de la desesperació, ja ni tan sols no és “capaç d'acabar cap novel·la”.
Desencantat i desolat, confrontat amb la més enfollidora absurditat de les contínues “misèries de la vida”, a partir del moment que els seus fills marxen de casa, va assistint a la progressiva i indeturable “desintegració de la família” i veu com el seu matrimoni va esdevenint més i més una pura pantomima sense sentit –“ara només hi havia el silenci per fer-nos sentir incòmodes”– i com tot el món d'aparences que havia anat bastint al llarg dels anys se li va enfonsant sota els peus –“no em veia amb cor d'encarar-me a un altre dia”– i només li sembla possible una solució: “una fugida radical”.
Com totes les persones que no són capaces de prendre el pols a la vida, s'agafa, com a última i desesperançada taula de salvació –“És la teva darrera oportunitat. No n'hi haurà més”– a una quimera inexistent, a un somni irrealitzable –“Vull canviar la meva vida de cap a peus. Tornar a començar. Marxar del país”– que més que ajudar-lo, l'acabarà d'ensorrar del tot.
Una contracrònica, doncs, de la família nord-americana convencional que els serials televisius de base hollywoodenca han anat establint com a oficials: divertida, feliç i miraculosament ben avinguda; una visió molt més crua i severa, i, per tant, més autèntica i versemblant, passada pel sedàs d'aquella ironia càustica i devastadora que ha convertit tants lectors en devots acòlits fantians, que assaboreixen amb una passió eufòrica i còmplice les seves novel·les i relats.
Amb el sarcasme habitual
Entre d'altres raons, perquè, al contrari del que succeeix amb els conformistes (per no dir cloroformitzadors) serials esmentats, l'amarga realitat que ens presenta l'autor de Denver –“Sóc un marit merdós, un desastre de pare, un fracàs total”; “¿Què collons hi feia en aquest petit planeta? ¿Cinquanta-cinc anys per a això? Era absurd”– difícilment podríem pair-la sense l'efecte alliberador del seu tan celebrat sarcasme: “En Jamie […] era el meu millor fill. No fumava marihuana, no bevia alcohol, no s'ho feia amb noies negres i no volia ser actor. Un pare, ¿què més pot demanar?”
Al bell mig de tot el conjunt d'autèntics desconeguts en què s'han anat convertint la dona i els fills –“quin misteri havia esdevingut per a mi”–, no li restarà altra companyia que un gos abandonat, anomenat Idiota –“El nom li encaixava perfectament”–. Esdevindrà el darrer i exclusiu consol, pobre i miserable, símbol d'una davallada al més esgarrifós dels inferns: “L'Idiota representava la victòria, els llibres que no havia escrit, els llocs que no havia vist, el Maserati que mai no havia tingut, les dones que havia cobejat”.
El llibre es clou amb L'orgia, un relat tan desencantat i demolidor com l'anterior, en aquest cas, presentant, amb la seva acidesa acostumada, el xoc que suposa per a un infant fer-se gran, sobretot quan els que l'introdueixen a l'adultesa –el seu pare i el seu millor amic– més que no pas viure, es limiten a sobreviure les seves miserables i absurdes existències: “Tot d'una, vaig veure la cara del meu pare. Era la cara del dimoni […]. Vaig sortir corrents”.
Tots els Fante, reunits en una biografia
L'obra narrativa de John Fante (Denver, 1909 - Los Angeles, 1983) no va formar part de la seva vida fins als extrems en què ell ho va desitjar. En canvi, la vida de John Fante va ser molt present a la seva obra. O, com ho diu Eduardo Margaretto a l'apassionant biografia gairebé novel·lada John Fante, vidas y obra. Como un soneto sin estrambote, “realitat i ficció, dos termes que tot i el seu antagonisme estan cosits per un fil molt prim”.
Margaretto fa una repassada exhaustiva i raonada tocant temes de contingut social i històric (Risorgimento italià, Little Italy, Gran Depressió, indústria de Hollywood...), anàlisis de corrents literaris (generació perduda, novel·la proletària, escola de Los Angeles...) i diferents enfocaments sobre les seves motivacions literàries (American Dream, immigració, beisbol...).
El pluridisciplinari Eduardo Margaretto (1963) ha dedicat vint anys a llegir, investigar i analitzar l'obra de John Fante i aconsegueix que Fante es converteixi en el protagonista de la seva vida, o como s'apunta al títol, les seves pròpies vides, les que l'escriptor va viure, les que va imaginar, les que es va inventar, les que va desitjar viure. Per aconseguir-ho, Margaretto dibuixa un hàbil paral·lelisme cronològic entre el Fante real i els seus diferents alter ego, Bandini, Molise, Toscana i el Fante crític, familiar, pervers i fins i tot poètic que es mostra a l'abundant correspondència, encara inèdita a casa nostra.
Una biografia ben editada per Alrevés que, com s'acostuma a dir, és imprescindible per als amants de la narrativa de Fante i, també, de la literatura nord-americana del segle XX.
L. LLORT