poesia
jordi llavina
L'altre, el dolor-jo
Aquest és un llibre molt singular, brillant; i autènticament excèntric respecte al gruix de les coses que es publiquen en aquest país. Sorprèn, d'entrada, la bella il·lustració de la coberta: una pintura de Dino Valls –una imatge inquietant, com totes les d'aquest artista–. S'hi veu una nena que sembla rosegada per algun corc psicològic. Du gravada a la pell d'una galta, com feta amb un punxó que l'hi ha esgarrinxada més que no pas escrita, la paraula llatina vultus, ‘expressió'. Segona raresa del llibre: el títol de la coberta, Bua, no coincideix amb el títol de la portada, Cau. Però això no és gens estrany: Bononad juga a desfer el llenguatge per crear un llenguatge nou, que assagi una nova expressió de la realitat. De la realitat del dolor, posem per cas. De la realitat del cos, també.
En Davalú o el dolor, Rafael Argullol defensava que hi ha ben pocs llibres sobre el dolor físic (i molts, en canvi, sobre el dolor psicològic). La paraula bua fa referència a un dolor físic, a una punyida, a un esqueixament. Però Bononad aborda un dolor extens i significatiu: “Bua és una regressió, una deformitat de la llengua. Un balboteig, una manera imperfecta i vacil·lant de parlar, les primeres manifestacions d'un procés. Bua s'empra quan un no és capaç de fer tornar entenedor el seu ésser en el món.” L'expressió balbucient abans de ser llenguatge, doncs. Però, al capdavall, una entera manifestació de l'individu, i probablement una de les menys contaminades (gens contaminada, encara, per la cultura): “Puc llavors escriure des de la bua. Puc escriure quan ella es fa present, quan sóc als seus dominis, sota el seu dictat i la seua dictadura.”
Bononad és un amant del fragment i de la fractura, com sabíem de llibres seus anteriors: Cotxes nous, cotxes d'ocasió, cotxes de quilòmetre zero i Facebook. Ara tendeix més que mai a l'essencialització, i, de fet, ha eliminat el Francesc del seu nom i s'ha quedat només amb el cognom.
Els seus textos tenen, sovint, un fil argumental, i giren a l'entorn d'unes idees nues com un nervi sense carn. Són summament provocadors, i estimulants. Qüestionen l'arrel mateixa del llenguatge, i això els fa molt suggeridors.
Aquí treu petroli d'un d'aquells textos presumptament en llatí que fan servir els dissenyadors de llibres per omplir les pàgines model, allà gira les paraules, tant com els noms propis d'escriptors il·lustres, per veure si la imatge dels mots, el significant pelat, revela res. Hi ressona, al meu entendre, el Cioran de l'esqueixament: la parla esquinçada que revela, els silencis increpadors. Des del dolor, la reflexió és dura: “La memòria del dolor és el dolor del membre fantasma. I no sols això. És l'aflicció de l'amputat que busca calmar el braç amb la mà de l'altre, havent perdut tots dos.” L'altre és, en realitat, una part essencial del jo, que cal amputar per retrobar-se amb un mateix: “Isc d'on la vida és en relació amb els altres, per entrar on trobar-me a mi mateix” (i deriva en l'antre). És un llibre magnífic, descarat i descarnat, que gosa temptar els límits del llenguatge (i, doncs, d'allò que és pensable).