Blanca Busquets. ENTREVISTA
Novel·lista. lluís llort
“Si no amaguen res, els ulls no parlen”
Estimat lector, què feies la nit del 23 de febrer del 1981? Sí, la del cop d'estat fallit d'aquell del bigoti i el tricorni. Blanca Busquets assegura que tothom d'una certa edat ho recorda i es va plantejar escriure la història de tres personatges que, per uns motius poderosos que esdevindran secrets de llarga durada, no van ser conscients del perill d'aquelles hores. A més, Busquets va decidir que fossin tres germans: Annabel, Albert i Nina. La mort en l'època present del pare de tots tres els reuneix al poble, a la Plana de Vic, i, cadascú protagonista d'una part de Paraules a mitges (Rosa dels Vents), ens expliquen què va passar aquella nit, què els va canviar la vida. Tres casos diferents més un de propina. I un seductor francès. Tot narrat amb la tècnica afinada, amb anades i vingudes temporals, la rauxa creadora i la sensibilitat habituals en l'autora.
On era la nit del 23 de febrer del 1981?
En un assaig del conjunt de flautes de l'Orfeó Laudate. El director, en Jordi Colomer, ens va dir, molt esverat, que ho deixéssim estar per aquell dia, que ja veuríem si podríem assajar en endavant perquè potser prohibirien el dret a reunió. Pel carrer hi havia poca gent... Durant un parell d'hores vaig estar preocupadíssima. Fins al discurs del rei. Però sempre he pensat que hi ha d'haver gent que no ha viscut el cop d'estat per alguna raó que no pot explicar... i és el que he fet amb els personatges de la novel·la.
Jean-Paul, François, Dominique, Jacques... Realment, els francesos són millors amants?
Ara m'has mort [riu]. Vaig flirtejar amb un fa molts anys, però no va passar d'aquí la cosa i, per tant, no t'ho puc assegurar. Però això diuen, no? En tot cas, els que tu has esmentat es veu que eren insuperables... sempre segons la meva novel·la, és clar.
Si la Nina de la novel·la fos cantant, interpretaria com Alaska ‘Quiero ser santa'?
[Riu]Sí, efectivament, la Nina cantaria això. La Nina té molts secrets amagats, potser et diria que més que els seus germans, que ja és dir. La Nina ho sap tot... o gairebé tot, perquè es pensa que ho té tot lligat i hi ha alguna cosa que se li descontrola.
Repassem alguns dels temes principals de l'obra... Què pensa, vostè, sobre l'avortament?
Que ha de ser lliure. D'entrada, s'avorta el mateix si està permès que si està prohibit. Les dones que volen avortar en un lloc on està prohibit troben la manera de fer-ho: no deixen d'avortar perquè la llei digui que no es pot fer. A mi em costaria molt fer-ho, no per motius religiosos sinó perquè, per llei de vida, si mates el que has d'engendrar, deu fer un mal psicològic terrible. Vaig tenir un avortament espontani i ho vaig passar molt malament i encara intento no pensar-hi... No vull ni imaginar com et sents si ets tu qui provoca l'avortament. Les dones no avorten perquè sí, és evident.
I sobre l'homosexualitat?
No puc jutjar l'orientació sexual d'una persona. Només faltaria! Només puc dir que els homosexuals no tenen una vida tan plàcida com la dels heterosexuals. Tard o d'hora, encara que sigui un país on no se'ls estigmatitza, es troben amb alguna mena de problema: amb la feina, amb els amics, amb la família... I a mi em sap molt de greu que els passi això.
I sobre les conviccions religioses?
Cadascú pot tenir les creences religioses que vulgui mentre no vulgui imposar-les als altres. I en aquest país, durant quaranta anys ens en van imposar una a cop de bastó. És clar, hi ha hagut molta gent mentalment molt torturada que ha tingut molts problemes per arribar a ser ella mateixa i per alliberar-se d'aquest llastre psicològic. Els meus tres personatges principals, com que són de la meva generació, han viscut de petits en aquest entorn que el franquisme va saber cultivar tan bé. El que jo explico a la novel·la és, en certa manera, el resultat d'aquesta opressió religiosa i també social i política.
I sobre els pederastes? I si són capellans?
Els pederastes em fan angúnia. Els nens sempre acaben rebent les frustracions, les malalties mentals i les obsessions dels grans. Em fa molta pena. I si són capellans, doncs, a més, em fa ràbia, perquè la família hi ha confiat.
I sobre la família?
Sóc una gran defensora de la família. És molt important tenir una família. Penso que la família és aquell nucli de gent en el qual ens repengem quan tenim problemes, a qui escridassem quan estem de mal humor (i ens ho aguanten) i a qui regalem, quan ens ve de gust, uns quants somriures. Els de la família són els que hi són sempre. De vegades saben coses de nosaltres; de vegades, no. En el cas de Paraules a mitges, realment no saben res els uns dels altres.
I sobre la vida als pobles?
Als pobles, les relacions socials són difícils, com a totes les comunitats petites. I determinades coses no es poden dir en veu alta. I més, els temes tabú: Per exemple, encara es fa difícil dir la paraula càncer en un poble. Jo encara n'he sentit a parlar com d'un mal lleig... Les coses lletges, en general, s'amaguen. Són com una vergonya.
L'amor és el motor més potent de la vida, amb la benzina del sexe? És l'única ‘bogeria' que ens pot arrossegar fora de la llera del riu...?
L'amor ens fa fer bogeries, sí. Perquè estem dissenyats per sentir pulsions sexuals i no podem fer res per controlar-les. Però també hi ha l'orgull ferit o l'ambició de poder, o la por... tot això també ens pot portar a fer algun disbarat.
Tothom té secrets. És indestriable de la psicologia humana? O només de la societat occidental?
De la psicologia humana! Què faríem, sense els secrets? Jo crec que deixaríem d'interessar-nos els uns als altres. Per exemple, els ulls que diuen coses, parlen, són ulls plens de secrets. Si no amaguen res, els ulls no parlen.