El profeta del Nobel

L'historiador i crític Horace Engdahl va ingressar com a membre numerari de l'Acadèmia Sueca el 1997, per ocupar la butaca 17 que havia quedat vacant a causa de la mort del poeta i traductor Johannes Edfelt. En poc menys de dos anys va fer una carrera astronòmica fins a assolir el càrrec de secretari permanent, un càrrec que va sostenir durant els 10 anys reglamentaris, entre el 1999 i el 2009. El secretari permanent és el portaveu de l'Acadèmia i la persona responsable d'anunciar cada any el guanyador del premi Nobel de literatura.  

L'actual portaveu és l'historiador i assagista Peter Englund, però el senyor Engdahl no es resigna a deixar d'ostentar el càrrec i permetre que el seu successor natural dugui a terme la seva tasca en solitari i en tranquil·litat. Lluny de cloure la boca i formar part de la majoria silenciosa dels altres 16 membres del jurat, el senyor Engdahl, davant la discreció de Peter Englund, va per lliure i s'ha erigit en una mena secretari permanent alternatiu, una mena de consciència moral de l'Acadèmia, una mena d'autoritat intel·lectual incontestable, vaja, el profeta del Nobel.

Com a bon profeta, cada any, des del 2008, Engdahl aprofita l'avinentesa de l'estat d'expectació durant els dies previs a l'anunci del guanyador, quan les travesses van que volen, per deixar-se entrevistar i llançar a nivell planetari la seva particular jeremiada sobre l'estat de la qüestió de la literatura i la crítica. Aquest cop, l'afortunada ha estat la jove i versàtil periodista francesa Sabine Audrerie, del diari catòlic La Croix, un diari d'abast nacional. Atesa la nacionalitat del premiat, la tria de mitjà i periodista és tot menys aleatòria. 

Al llarg de la conversa, Engdahl ens ha regalat les seves opinions personals elevades a la categoria de dogma universal. El panorama literari està malament perquè els autors s'han professionalitzat i són captius de la indústria editorial, el sistema de subvencions i les modes capricioses del mercat. Els autors són massa acomodaticis, viuen al marge de la societat i no tenen cap noció de la realitat. La transgressivitat de la literatura és un engany i un frau, fruit de les estratègies comercials dels autors. Sortosament, hi ha algú que se salva de la crema:  la dramaturga i novel·lista Elfriede Jelinek, que devia ser la candidata d'Engdahl quan va rebre el Nobel el 2004. Curt i ras, la literatura és un desastre.

La crítica s'ha tornat còmplice de la degradació de la literatura. Els crítics s'han venut al poder del mercat i creen confusió  ja que, a hores d'ara, no saben distingir entre la literatura de veritat, la literatura amb majúscules i la lectura de consum, la lectura d'entreteniment per passar només l'estona. Tampoc saben veure, entendre i apreciar que les veus més interessants i potents de la literatura actual estan emergint en dos continents ignorats, Àsia i Àfrica. En resum, la crítica és una zona catastròfica.

El nostre profeta ha errat el tret enguany perquè no ha dit res que no haguem sentit moltes vegades abans. A més, desconfio de la sinceritat dels seus comentaris. Crec que Engdahl té una agenda oculta:  no es resigna a l'anonimat dels altres membres del jurat; té ganes de pregonar els seus dots de crític i teòric de la literatura; pretén soscavar l'autoritat de l'actual portaveu del jurat; i, sobretot, vol desmarcar-se públicament de la decisió del jurat d'atorgar el premi al narrador i guionista francès Patrick Modiano. Tot plegat, excuses de mal pagador.