Robin Gibb: salvat per la campana

Hi va haver un temps en què d'un disc es podien vendre milions d'exemplars. Gent que s'aixecava del sofà, es vestia i anava a una botiga de discos. Allà triava entre una oferta inabastable que venia assumida: mai podries tenir-ho tot ni escoltar-ho tot, havies de triar. Pagaves i et compraves un vinil. Quan jo era un xaval tothom es comprava la banda sonora de una pel·lícula: Saturday Night Fever. Se'n van vendre més de trenta milions d'exemplars. Qui s'emportava la major part del pastís era una banda pop anglesa, que va ser addicte al pathos adolescent, a la melodia beatle orquestrada. Una banda separada, reunida, morta i ressuscitada en part per la falta de respecte a la música d'arrels, el seu mimetisme, talent i les seves veus entusiastes. Gràcies a això i a Arif Mardin, productor de soul de la bona època d'Atlantic, i a un mefistofèlic productor de tota la vida, Robert Stigwood.

Els Bee Gees van assolir una fama només comparable als Beatles i a Michael Jackson, i també el seu estigma posterior. Només tres discos han impactat sociològicament d'una manera tan brutal: Sgt. Peppers, Thriller i Saturday Night Fever.

Robin Gibb era membre d'aquella banda anglesa, emigrada a Austràlia per motius de penúria econòmica dels pares. Nens prodigis a la televisió, de la mà del germà gran, Barry, compositor ja als 14 anys, i els bessons Maurice i Robin, d'11. Quan són futurs herois pop adolescents –el seu primer número u, Spicks and Specks, els agafa al vaixell– han decidit tornar a Anglaterra el 1967. Els germans Gibb tenen talent i professionalitat, treballen per ser els millors i els èxits arriben escorant-se cap a l'aspecte melodramàtic de balades amb cor soulero pop que es diuen To love somebody, Massachusetts, I can't see nobody o I've gotta get a message to you. Són tres anys ràpids que trenquen la banda entre dos líders naturals: Barry i Robin. El primer és el compositor prolífic i talentós però més convencional, el sex appeal, mentre que Robin, sense atractiu físic, és el de cançons de sensibilitat extrema, cantades amb una veu de vibratto única a l'escena. Però Robin només és una veu a l'escenari, estàtic entre els seus germans i la resta de la banda (Colin Petersen i Vince Melouney) i això és un handicap en una època de Hendrix i Jagger. Robin, ple de somnis melòmans, finalment deixa la banda després de la seva òpera magna, Odessa. Té un primer èxit, Saved by the bell, però la crítica enfonsa el següent disc per pretensiós i desmesurat.

Són germans i els comptes no surten. Es reuneixen el 1970, tenen èxits amb balades al mercat nord-americà però acaben en un forat negre. Mardin els rescata. Soul d'ulls blaus, en deien. Veus adherents, falset, ritmes negres i R&B sincopat on abans hi havia violins i penes d'amor. Els Bee Gees condueixen per primera i única vegada. Ningú es pot creure la metamorfosi. Milions de discos venuts, sis números u seguits al Billboard, unes llistes copades per cançons cantades o composades o produïdes per ells. Fins i tot els Stones de l'Emotional Rescue accepten el nou signe dels temps. Però en tota aquesta època, el solista principal ja no és com fins ara Robin, sinó un Barry amb el seu icònic falset. Del 1976 al 1980 només una cançó amb Robin de solista. Ell era el passat, part del problema, encara que també una part de la solució (com a compositor) però per a Robin va ser una font eterna de ressentiment. Així, quan el món es va afartar dels Bee Gees, Robin es va treure els collars daurats, es va tallar els cabells i es va dirigir al mercat europeu, on va triomfar el 1983 amb Juliet i un encantador disc techno pop –How old are you– amb maquinetes que sonaven humanes accionades pel seu germà Maurice.

La resta de treballs de Robin són poc ambiciosos, sense relleu ni direcció, més pendents de l'èxit que de convertir-se en un autor més enllà de modes. La mort sobtada de Maurice el destrossa. Literalment. A ell i al grup, que es desfà. No saben ni poden fer ni un concert ni un disc d'homenatge, ni seguir plegats, Barry i Robin. Ho intenten, però és inútil. Eren una força des de nens, part d'un mateix somni. Però també la constatació que Maurice era el que equilibrava dos egos brutals que no havien fet net del tot.