Santamaria manga

Com cada any, sense que recordi quan no hi vaig anar, estic gairebé nerviós per tornar al Saló del Manga, que se celebra còmodament –per raons d'espai– a tocar de la plaça d'Espanya. Malgrat les queixes de les cues –difícil de solucionar–, el Saló ha resultat modèlic perquè aconsegueix la participació dels assistents fins a límits insospitats: és un espectacle veure les línies de metro, les del tres i els autobusos amb els nois que van disfressats dels seus herois de ficció. Aquest matrimoni entre realitat i ficció és un dels aspectes màgics del Saló, sense obviar els resultats econòmics que té per a la indústria i per a la ciutat en general. Es mouen diners, potser dins la microeconomia, però tot està dirigit cap a la felicitat dels seguidors.

No sé si m'agrada el manga o no, però no me'n perdo ni un, de Saló. Sóc devot de la cultura japonesa, dels seus novel·listes i poetes i, fins i tot, dels seus músics, però aquesta trobada anual té un component de sorpresa addicional, que és la gràcia amb què està construïda, una gran moguda però pensada artesanalment. I la iniciativa es deu a Ficòmic, empresa liderada per Carles Santamaria, que és el personatge, de tots els periodistes que he conegut, que sap combinar amb millor resultat intel·ligència i projecció pública. Ja fa 20 anys del Saló del Manga i durant aquestes dues dècades, Santamaria ha lluitat contra les adversitats deixant-hi la pell literalment. La seva tenacitat és una qualitat admirable, que ha dut a terme durant anys aconseguint unes trobades modèliques, en aquest cas tan popular que pot col·lapsar la zona de la ciutat on es convoquen. Ara en diuen emprenedors; li podríem col·locar un adjectiu més col·loquial, però no cal perquè l'èxit és a la vista: només cal situar-se en qualsevol cantonada de la plaça d'Espanya i mirar els nois a la cara. Els nostres companys Jaume Vidal i Xavier Roca us posaran al dia del Saló d'enguany. No us el perdeu.