“Sebastião Salgado fa que les emocions flueixin”
Fill de Sebastião Salgado i víctima quan era nen de les freqüents absències d'aquest fotògraf excepcional, Juliano Ribeiro Salgado s'ha reconciliat amb ell i l'entén millor gràcies a La sal de la tierra, documental que ha codirigit amb Wim Wenders. Un retrat en profunditat que permet entendre millor un fotògraf que ara mateix exposa Gènesi al Caixafòrum de Barcelona.
Al documental diu que el seu pare empatitza amb la condició humana. És la qualitat que el defineix millor?
Absolutament. Aquesta és la gran qualitat de Sebastião. Té un blanc i negre meravellós, fa unes grans composicions artístiques..., però jo crec que el seu gran talent és que, quan viatja, es relaciona amb la gent des del mateix nivell, d'igual a igual, i aleshores les emocions, les emocions, els sentiments flueixen. Quan fa una foto, tinc la impressió que és capaç d'enfocar la càmera cap al lloc on es concentra aquesta emoció, i quan la mires, veus aquest intercanvi que hi ha entre Sebastião i la persona fotografiada.
Ser fill del protagonista té avantatges evidents. També suposa inconvenients?
És molt difícil, a molts nivells diferents. Confrontar-me a la història del meu pare m'ha obligat a comprendre millor les seves obsessions, els seus freqüents viatges, les seves absències... Coses molt doloroses per mi quan era un nen. Tot això m'ha canviat la meva manera de veure'l. Era un diàleg a través d'imatges interposades: ell veient com jo el veia, i jo comprenent com ell és.
Com creu que ha pogut suportar el que va veure a Rwanda i en altres grans crisis que ha fotografiat? D'on treu les forces?
Sebastião ha vist crisis humanitàries terribles, però sempre hi veia l'esperança en la gent que les coses canviaran. Però quan va anar a Rwanda, es va adonar que allà no hi quedava esperança, el que vivia era la cosa més terrible del món, l'odi es transmetia d'una manera contagiosa i la gent es transformava. Jo crec que d'alguna manera es va trencar per dins. Va seguir amb el seu treball, però va començar a tenir molts problemes de salut. De fet, el problema era dins del seu cap: no acceptava que tot allò pogués passar. Però a poc a poc es va refer, gràcies a la feina de reforestació a la granja del seu pare, al projecte Gènesi... Ara, amb vint anys de perspectiva, t'adones que allò el va transformar. Però en aquell moment no sabíem què li passava.
El seu estat d'ànim és tan optimista com el que reflecteix el final de la pel·lícula?
Si pogués tornar a triar pare, el triaria a ell. L'he trobat a faltar molt, sovint estava absent, però al mateix, quan tornava m'explicava històries diferents, ens aportava tanta riquesa, i hi havia molt d'amor, que per mi ho compensava. Ningú és perfecte, i van saber trobar un equilibri que per a mi era bo.
