L'encant d'un cineasta malenconiós

A la inauguració a Barcelona d'El món encantat de Jacques Demy hi va assistir Agnès Varda, que durant 30 anys va compartir la seva vida amb el cineasta. En una roda de premsa a propòsit de l'exposició, una producció de la Cinémathèque Française que la Filmoteca de Catalunya acull en una versió reduïda de l'exhibida a París durant la primavera del 2013, Varda va comentar que Demy va encantar-la només de veure'l a l'edició del 1958 del festival de curtmetratges de Tours, on ella hi va presentar Du côté de la côte, un documental sobre la Costa Blava amb una mirada crítica i irònica amb la qual va donar la volta a un film d'encàrrec, i ell Le bel indifférent, una adaptació d'un monòleg teatral de Jean Cocteau en què una dona madura expressa el seu dolor davant la indiferència i la infidelitat del seu jove amant. La cineasta va comentar somrient que en aquella primera trobada no van resultar-se precisament indiferents, però, lúcida com és, va aportar una clau de l'univers de Demy: “Del seu cinema potser el que més m'encanta és la tensió existent entre el desig de felicitat i la manifestació de la tristesa. Això és així perquè Jacques volia fer pel·lícules per a la felicitat de l'espectador, i la d'ell mateix, però no podia evitar que s'hi fes present la seva malenconia, el seu pessimisme.”

Aquesta tensió entre la recerca de la felicitat (no és per res el seu gust pel gènere musical) i l'aparició de la tristesa es fa palpable en una de les seves pel·lícules més destacades, Les parapluies de Cherbourg (1964), en què Geneviève (una joveníssima Catherine Deneuve, la gran musa de Demy) i Guy viuen un amor apassionat, però s'han de separar a causa de la guerra d'Algèria, de manera que, dins de l'artifici d'un musical amb tots els diàlegs cantats, s'hi fa present un fet que va marcar de culpabilitat la França de l'època sense ser gaire abordat pel seu cinema. El cas és que Guy és reclutat com a soldat i, en el distanciament, Geneviève sent l'estranyesa d'oblidar-lo i, embarassada i pressionada per la seva mare, accepta la proposta de matrimoni del joier Roland Cassard, un personatge que surt d'una pel·lícula anterior de Demy, Lola (1961), en què experimenta la tristesa de no ser correspost amorosament per la cabaretera encarnada per una fascinant Anouk Aimée.

El transvasament de personatges és una constant en Demy i crea una sensació de continuïtat en el seu cinema amb les correspondències, ressonàncies i reflexos entre els films. Lola, interpretada per la mateixa actriu, també reapareix a Model shop (1969), que Demy va rodar als EUA (la Columbia li va proposar un contracte després del gran èxit de Les parapluies de Cherbourg i Les demoiselles de Rochefort) i en la qual la protagonista viu a Los Angeles en un estat de malenconiosa enyorança de França i, concretament, de Nantes, la ciutat de la costa atlàntica on el cineasta va néixer l'any 1931.

Demy va rodar Lola, el seu primer llargmetratge, a Nantes fent-hi present el món portuari (amb els seus mariners, un element recurrent en els seus films) i el passatge Pommeraye, un centre comercial amb una gran claraboia que també és un dels escenaris d'Une chambre en ville (1982), un musical tràgic amb una naturalesa operística ambientat en una vaga metal·lúrgica que va tenir lloc realment a les drassanes de Nantes el 1955. És a dir, en les seves variacions del gènere, Demy va incloure la lluita de classes en un musical. Une chambre en ville va ser un enorme fracàs comercial quan va estrenar-se, però va tenir defensors aferrissats i, amb el temps, ha esdevingut un film de culte. S'hi posa en escena l'amor passional entre un obrer, implicat activament en la vaga, i una dona (Dominique Sanda, vestida amb un abric de pells que li cobreix la nuesa) casada amb el propietari d'una botiga d'electrodomèstics als baixos del passatge Pomeraye, convertit en un espai fantasmal i inquietant.

Va ser en aquest centre comercial, fet d'arcs d'estuc i amb una gran escalinata, on l'adolescent Jacques Demy va comprar-hi la seva primera càmera, una Pathé Baby, als 13 anys. Havia descobert el cinema a la sala Katorza (on tant van enlluernar-lo les pel·lícules de Vincente Minnelli com les de Max Ophuls, tant les de Walt Disney com les de Robert Bresson) amb una admiració que va crear-li el desig de fer-ne. Aquesta iniciació en el cinema, lligada a altres experiències formatives dels primers anys de Demy, va narrar-la Agnès Varda a Jacquot de Nantes (1990). En la presentació d'aquesta pel·lícula, dins del cicle que actualment exhibeix la Filmoteca de Catalunya a Barcelona, va tornar a emocionar explicant-ne la gènesi: Demy estava greument malalt, a causa de la sida que va dur-lo a la mort l'any 1990, i escrivia unes notes sobre la seva infància i adolescència; en llegir-les, Varda va dir-li que n'hauria de fer una pel·lícula, però ell va contestar-li que no podria i que hauria de fer-la ella.

És així que, amb Jacquot de Nantes, Agnès Varda va realitzar un dels més grans actes d'amor de la història del cinema. La pel·lícula n'inclou tres: la reconstrucció de la infantesa i l'adolescència de Demy; una mena d'estudi sobre la inspiració del cineasta en què es posen en relació extractes de films amb fets biogràfics; i unes imatges del cineasta en el present en què va rodar-se el film i ell era conscient de la proximitat de la seva mort, com es percep en la seva inoblidable mirada desemparada a càmera: Varda va filmar la pell de l'estimat com un paisatge, la matèria mateixa del seu cos viu en trànsit cap a la mort.

La relació amb Nantes ocupa el primer àmbit de l'exposició sobre el món de Jacques Demy que ha comissariat Matthieu Orlèan, pel qual el cineasta pot continuar encantant per la seva imaginació desbordant i, en sintonia amb la visió de Varda, per la malenconia i fins la desesperança que s'amaga darrere l'aparença edulcorada dels seus films. Tot i així, amb la col·laboració del compositor Michael Legrand, va assajar La melodia de la felicitat (títol del segon àmbit) que va aconseguir de manera més plena amb Les demoiselles de Rochefort (1967), un film radiant que, concebut com un homenatge al musical americà amb la presència estel·lar de Gene Kelly, van protagonitzar les germanes Dorléac, és a dir, Catherine Deneuve i Françoise Dorléac, que, fatalment, va morir en un accident de cotxe poc després del rodatge.

El Viatge a Los Angeles ocupa la tercera part d'una exposició que reuneix fotografies, algunes de les quals d'Agnès Varda, objectes, textos i pintures del mateix cineasta. En aquest apartat, es fa referència a Model shop, però també a la fascinació que Los Angeles va exercir en Demy i Varda. Hi van viure a finals dels anys 60, en plena eclosió del moviment hippy, de les protestes en contra de la guerra del Vietnam i de la lluita pels drets civils de la comunitat afroamericana. De retorn a França, Demy va adaptar Peau d'âne (1970), de Perrault, remarcant sobretot el component edípic d'un conte en què un rei, després de la mort de la seva esposa, vol casar-se amb la seva filla. Posteriorment també va fer la seva particular i força negra versió d'El flautista d'Hamelin, dels germans Grimm, a The pied Piper (1972) i del còmic japonès Lady Oscar. Aquesta etapa, en què la màgia coexisteix amb el realisme, centra l'apartat Una sèrie de somnis d'una exposició que, amb el títol Tenir un feble per..., es tanca amb els últims films d'un Demy que va revisitar la seva obra anterior amb Une chambre en ville, Parking i Trois places pour le 26, en el qual Yves Montand torna a Marsella.