Teixir una xarxa real

Fa un any i mig, els responsables dels teatres municipals Atrium Viladecans, Atlàntida de Vic, Teatre Auditori de Granollers, Kursaal de Manresa i Teatre Auditori de Sant Cugat del Vallès segellaven la intenció de ser Teatres Amics, amb els quals teixir col·laboracions d'una manera estable. Després de petits exemples que gairebé no han transcendit a la premsa (com ara la cessió puntual de material d'un equipament a un altre), la setmana passada van presentar el primer projecte ambiciós. El dramaturg Jordi Casanovas confia en aquests cinc equips, a més del de Cal Bolet de Vilafranca, per construir el darrer capítol sobre la trilogia de la identitat catalana: Vilafranca, un dinar de festa major.

S'estrenarà al febrer a la ciutat homònima (coincidint amb l'obertura com a Capital Cultural 2015) i, posteriorment, farà gira per totes les sales amb minitemporades (tres funcions a cada sala). Casanovas va entendre que la mirada més íntima de la seva trilogia havia de respondre a les voluntats municipals. Per això, quan va veure que la xarxa Teatres Amics es consolidava, va decidir presentar-los el projecte. L'obra és de gran format: amb un repartiment que no desmereix en res els de les dues produccions anteriors. Hi ha Marta Angelat, David Bagés, Manel Barceló, Lluïsa Castell, Georgina Latre, Vicky Luengo, Àurea Márquez, Marc Rius, Manuel Veiga, David Vert i Anna Ycobalzeta. El repte de Casanovas és que els actors estiguin el màxim de temps a escena; els vol aprofitar al màxim, mirant que sempre estiguin interactuant entre ells. La peça tindrà també una cançó composta expressament per Anna Roig (líder d'Anna Roig i l'Ombre de ton Chien).

Alguns dels actors compromesos a Vilafranca ja van intervenir en alguna de les dues obres anteriors de la trilogia: Una història catalana (TNC 2011/ 2013) i Pàtria (Temporada Alta i Teatre Lliure, 2012). L'autor i director reconeix que, en realitat, Vilafranca és la primera peça que va escriure i que va donar peu a les altres dues. Ha passat molts anys al calaix i semblava que s'hi hauria d'estar molt més temps encara, perquè la crisi feia inviable aquesta gran producció. Però els astres s'han alineat i de moment hi ha prevista una temporada (escampada pels sis teatres), en espera de poder ampliar actuacions en altres ciutats mitjanes i, potser, atrevir-se a fer temporada a Barcelona, molt més endavant.

Casanovas assenyala: Una història catalana parlava de les fronteres, geogràfiques i culturals; Pàtria, dels personatges públics i de la necessitat de fer història, i ara Vilafranca, un dinar de festa major analitza el nucli de societat més petit: la família. La peça detecta les seves virtuts i els seus defectes, convida a apropiar-se dels valors bons heretats i mira de millorar-ne els aspectes menys lloables, que sempre hi són. Per Casanovas, de la mateixa manera que és complicat que una família es posi d'acord, també ho és que sis ajuntaments (de diferents colors polítics i fórmules administratives per gestionar la cultura) arribin a una entesa. Per això, fa uns dies, beneïa aquella presentació com si ja fos el primer èxit de la producció, que ell impulsa. De fet, en la iniciativa, també hi han involucrat la Diputació de Barcelona i el Departament de Cultura de la Generalitat. Per això, Casanovas parlava de l'operació com un “billar a sis bandes”. L'entesa ha generat una il·lusió i una energia positiva “que ens convé”, admet l'autor. “Semblava una bogeria quan ens ho plantejàvem, fa uns nou mesos.”

El dramaturg Jordi Casanovas és la referència d'un grapat de nous autors a Catalunya. Des que va ser un dels membres de la desapareguda Àrea Tangent, ha activat projectes com la Sala Flyhard (actualment se n'ha apartat, tot i que es manté ben activa) i el Torneig de Dramatúrgia de Temporada Alta i, enguany, la Setmana de la Dramatúrgia (del 7 al 9 de novembre) en aquest mateix festival de tardor. Admet que, com en la majoria de les seves direccions, l'obra s'acabarà de construir a la sala d'assaig. Perquè són els actors els que es fan seus els personatges i els completen, tot mirant de justificar els seus comportaments. Ells creen la “història no escrita” per activar el desenvolupament del personatge, certifica.

Tot succeeix el 30 d'agost del 1999, en un dinar familiar, coincidint amb la festa major de Vilafranca. Una família modesta es troba amb la sorpresa que uns terrenys seus, fins ara d'ínfim valor econòmic, estan a punt de revalorar-se. La discussió arrenca amb el pare, malalt d'Alzheimer, encara present.

Jaume Antich, responsable de l'Atrium Viladecans i portaveu de Teatres Amics en la presentació de Vilafranca, admetia dimecres passat a l'Ateneu Barcelonès que ja els han arribat altres propostes de producció. De moment, s'ho miren amb interès, tot i que els seus recursos “són públics” i cal gestionar-los prudentment.

Vilafranca és un exemple d'èxit que Jordi Sellas, director general de Creació i Empreses Culturals (ICEC), pretén que es repeteixi en més ocasions. I és que no és suficient que els equipaments nacionals com ara el TNC i el Lliure produeixin teatre. També hi ha altres iniciatives que s'atreveixen a endinsar-se en la creació com ara els centres d'arts escèniques de Terrassa i de Reus (el del Salt/Girona continua en un impàs a la convocatòria de concurs pel nou director) i els festivals Temporada Alta, Grec, TNT i Fira Tàrrega. Un teatre municipal té una capacitat menor per assumir una producció, però sí que és possible aventurar-s'hi “si se sumen diverses ciutats”. Sellas celebra que es vegin noves “dinàmiques teatrals”. Tant Sellas com Antich aclareixen que aquesta operació de producció serà complementària a les convencionals, no hi competiran.