El porró

Si teniu por que se us trenqui la porcellana fina, no us preocupeu massa; serviu-vos del porró, que és ben nostre! Hem de confessar que, amb tantes atencions primmirades per no ofendre a ningú, ens hem oblidat del nostre estri nacional. El porró és contundent, precís, cal destresa per manejar-lo, però el seu raig net i contundent amb el trago a galet dóna satisfacció final. No som nosaltres sinó els altres els que s'han d'empassar barroerament el que no saben organitzar perquè és precís, net i possible.

El porró és un instrument de fraternitat, companyonia, treball sòlid i funcional, adequat i adaptable a les necessitats concretes sense, mai, perdre la fermesa trempada d'una presència i d'una imatge d'habilitat personal, de domini i de relació franca amb qui se'ns atansa. Fora porcellanes de filigrana, només aptes per figurar a les lleixes infatuades.

La burgesia i la menestralia catalana substituí les ceràmiques místiques, quimèriques, heràldiques i esotèriques ornamentals per sòcols i interiors d'estança o patis de les cases llurs amb rajoles al·lusives als oficis, naus i inventives icòniques de viatges reals o possibles i de mapes informatius d'una geografia efectiva del món: vida dinàmica, activa i de possessió de l'entorn natural i social.

Quan per evolució arribà el moment precís, artistes com Martí Alsina i contemporanis, com Marià Fortuny, transvasaren aquells continguts a les formes noves del realisme naturalista pictòric, ben allunyat dels idealismes transcendents d'unes virtuts inexistents dels nostres veïns de l'est.