El canari que no canta

Les declaracions de Monzó a la Gimcana de les Llengües assegurant la bona salut, no del català, sinó del catanyol, estan revifant l'eterna elegia sobre la desaparició de la nostra llengua. No sé si la llengua desapareixerà o no, però sí que sembla evident que hi ha construccions gramaticals molt bàsiques que estan tocades de mort i els entesos diuen que es comença maltractant la gramàtica i s'acaba al tanatori.

No sé per quin estrany fenomen, els nens de Barcelona ja no diuen “hem de” sinó “tenim que” i, esbrinant on és el focus del mal, m'adono que molts mestres fan el mateix. Recordo que cada cop que a classe dèiem: “Tinc que anar-hi”, la Teresa Barenys, gran professora, ens preguntava “I canta?”, com si li haguéssim dit que teníem un canari. La desaparició dels pronoms febles és un altre dels fenòmens paranormals que fereixen la nostra parla. No s'entén per què se'ls anul·la d'aquesta manera, ja que, tots els qui escrivim, en coneixem els avantatges evidents: eviten repeticions, substitueixen sinònims inadequats, permeten escurçar els textos, contribueixen a guanyar en ritme. Beneïts siguin els pronoms!

Aquests només són dos exemples d'una situació que demostra una deixadesa evident per part dels docents i dels mitjans de comunicació. Potser hi haurà qui cregui que no és tan greu que els Sau cantin que la seva llum està reflexada i no pas reflectida. No, no és greu, ningú no s'ha mort, però el que sí que és preocupant és la deixadesa imperant perquè la feblesa ja no serà només dels pronoms sinó de tota una llengua.