Les llums de les ombres

Josep Civit (1958) acaba de publicar el seu millor llibre. L'ha fet precedir d'aquesta citació de Joan Brossa: “La poesia és un joc on, / sota una realitat aparent, / n'apareix una altra d'insospitada.” El llibre s'estructura en tres parts, les mateixes que corresponen a la clàssica divisió d'una obra narrativa: Plantejament, Nus i Desenllaç. Hi ha, però, una última secció, Epíleg, que consta d'un sol poema (una mena de coda o de rúbrica): un mag en un escenari que ens reserva el truc final de l'espectacle...

Civit, com Vinyoli, planteja la seva poesia com a coneixement del món i com a autoexploració. És per això que hi trobem, ara i adés, tantes referències òrfiques, tanta “foscúria que germina”–segons el vers del barceloní–: “L'ham tiba frenètic l'espera de l'ànima / amb la promesa de la peça de llum irrepetible / que farem aflorar de la fosca.” Les “rels del dolor” són “fondes”, i, com el pagès que desfona la terra, el poeta es proposa de descalçar-les amb la paraula, amb la imatge verbal. El jo líric considera “el que és i el que no és”. I, tot seguit, resol, com a corol·lari d'aquest vers: “Són / ombres de la llum, però són també, i sobretot, / les llums d'unes ombres.” Sobretot, especifica.

Cal llegir-lo a poc a poc. Ficcionari tracta d'aquest coneixement íntim, però també del temps, és clar, i de la memòria. Són molts, els versos que es refereixen al record, a la “llum d'aquells extingits estels de la infantesa”. En el poema Conillets, conillets, l'autor fa servir un conegut joc infantil per reflexionar sobre les pèrdues de l'existència. L'obra també especula sobre l'escriptura i sobre la seva realitat profunda, simulacre de veritat. Tots aquests poemes, que parteixen de la necessitat de capturar besllums de l'“única ficció possible”, tenen la virtut d'encloure una punxa per a l'ull de cada lector.