dissociacions
miquel de palol
L'artista compromès
Beethoven va recriminar a Goethe, al balneari de Teplice, que s'hagués comportat com un lacai davant de la reialesa
Schopenhauer aprecia la música com la més poderosa de les arts perquè no representa idees o graus d'objectivació de la voluntat, sinó perquè expressa la voluntat mateixa, en coherència amb la dissolució de la linealitat argumental de natura literària pròpia de la forma sonata (exposició temàtica, desenrotllament, temes secundaris, variacions, cadència, recapitulació i coda), efecte d'altra banda que acaba no sent atribut particular de la literatura, que s'instal·la també en aquest terreny a partir de Mallarmé, Valéry, Eliot i Joyce (no ens oblidem d'Ungaretti, acudits a part), i fa del discurs una cosa que ja no se n'hauria de dir així, perquè és més aviat una paràfrasi circular, tancada en ella mateixa, exploradora d'alternatives no evolutiva temàticament –però sí formalment–, no jerarquitzada sinó geomètrica, autosuficient i autoreferent, i cada cop amb menys escales i portes d'accés al món. Per què està de moda parlar malament d'aquesta maniera? Perquè els palanganers diuen que no ven.
En un punt del mateix escrit diu que el ritme és a la música allò que la simetria és a l'arquitectura, i que aquesta és l'única analogia entre les dues disciplines, d'alta banda emblemes del temps i l'espai respectivament. Schopenhauer no sembla haver considerat que en la música i en el temps també hi ha simetries, i que en l'arquitectura/espai els elements seriats tenen el ritme com a principal atribut, assimilable al de la música. Però tals recursos formen part del contracte de l'artista amb la societat, en la mesura en què el tracte que la societat dispensa a l'artista l'aproxima més a l'artesà que al creador en estat d'alienació fluctuant entre el pol apol·lini i el pol dionisíac.
L'artista postmodern ha de retre comptes a les lleis del mercat en la mateixa mesura que el modern els retia als prínceps? La història d'aquesta dependència és la història d'una revolta. Al balneari de Teplice, Beethoven recrimina a Goethe que s'hagi comportat com un lacai davant de la reialesa. Una escena fútil en aparença, però que marca un punt d'inflexió de les relacions entre l'artista i el poder. No sabem com eren els tractes personals entre Virgili i August; sí que Shakespeare podia fer tragèdies amb reis criminals a l'escenari, però si arriba a fer una blasma explícita de la figura regnant, Elisabet I li hauria tallat el cap. Per la visió actual, Michelangiolo davant de Juli II, Bach davant de Friedrich de Prússia estan fatalment marcats per la reverència (i pel cine). No ens consten trobades físiques entre Joyce i George V, i la relació entre Mark Twain i Grant és una anècdota; ara els presidents només es fan amb estrelles de rock, i no hi ha reverències i frases brillants per a la posteritat sinó acudits i ensopegades per engreixar YouTube. No és que s'hagin acabat els temps en què Boris Vian cantava “Monsieur le Président, il faut que je vous dise, ma décision est prise, je m'en vais déserter”, de coses com aquesta n'hi ha, però perquè no les fa qui les hauria de fer o perquè els poetes han perdut la cadira, ja no tenen repercussió ni significat.