El rondinaire premiat

Només a Thomas Bernhard (1931-1989) se li podia acudir escriure un llibre sobre els premis literaris que havia obtingut i dedicar-lo a recordar els instants més infames dels actes de lliurament: els errors més estrepitosos, les confusions més humiliants, els oradors més impresentables. Bernhard no només reconeix que detesta les autoritats, sinó també els habitants de les ciutats a les quals ha de viatjar per rebre els premis, “on persones que es tornen cada vegada més estúpides vegeten fins al límit”.

Els meus premis, que ha aparegut a l'editorial mallorquina El Gall traduït per Clara Formosa Plans, rememora les circumstàncies en què Bernhard va rebre una desena de guardons (la majoria als anys seixanta) i inclou quatre discursos, entre ells el que va pronunciar quan va dimitir de l'Acadèmia de Llengua i Literatura. El to s'entendrà millor amb un exemple. El 1967, en el discurs d'agraïment del Premi Nacional Austríac, Thomas Bernhard va afirmar: “L'Estat és una estructura que està contínuament condemnada al fracàs; el poble, una estructura condemnada ininterrompudament a la infàmia i a la debilitat mental.” A Els meus premis recorda que, abans que acabés de pronunciar el discurs, el ministre es va llançar sobre ell i li va deixar caure alguna paraulota incomprensible. Igualment admet que si va acceptar aquest premi va ser perquè en cas contrari l'haurien concedit a un “inútil que només provocarà desgràcies amb el seu producte i infestarà l'aire”.

Costa discernir fins a quin punt aquest narrador, dramaturg i poeta era conscient d'aquest posat de maniàtic rondinaire, fins a quin punt graduava el ridícul en les contínues referències al mal gust i a la insensatesa de tot i de tothom, fins a quin punt coquetejava quan es presentava com a un autor neuròtic, fins a quin punt calculava l'ús de les figures retòriques que utilitzava quan es construïa a si mateix com a paròdia: “La ministra roncava, encara que molt suaument, roncava amb el ronc suau dels ministres, conegut al món sencer.”

Escrit a començaments dels vuitanta i revisat de manera no definitiva poc abans de morir, Els meus premis és el llibre d'un autor virtuós en l'expressió del malestar, que menysprea la humanitat, incloent-s'hi ell mateix, i en particular els ciutadans del seu país, Àustria: “No tenim res a dir, excepte que som miserables.”