Com un ‘30 minuts' per llegir en hora i mitja

Truman Capote va ser un dels pioners de la narrativa de no-ficció amb A sang freda. En català tenim exemples d'autors que han transformat en obra de no-ficció casos reals, com Joan M. Oleaque, Carles Porta, Pep Coll... El periodista “addicte a la crònica negra” Jordi Benavente s'afegeix a la nòmina d'aquest gènere híbrid entre el periodisme i la novel·la, entre la investigació i la recreació, documentals dramatitzats, de fet.

El desembre del 1976 va morir un indigent al calabós municipal de Martorell. Oficialment asfixiat per la inhalació de fum en produir-se un incendi a la cel·la. Un accident i prou, potser, però en una època encara tintada de fosc pel franquisme, tot era possible i, tants anys després, Benavente es va decidir a investigar-ho.

Amb un magnífic equilibri entre la crònica d'investigació i la narrativa, entre la transcripció essencial d'entrevistes (a historiadors, periodistes, polítics, policies, funcionaris...) i les elucubracions personals, l'autor ens ofereix un fresc del Martorell de l'època, un grapat de consideracions sobre el periodisme i, també, escenes de novel·la negra.

No és que l'indigent alcohòlic no es mereixi la mateixa atenció que qualsevol altre, però diríem que el cas, la resolució de què va passar aquella nit de desembre, és el que menys importa; gairebé, només gairebé, és un hàbil McGuffin. El que ens arrossega en aquesta obra breu, canvi de pla a canvi de pla, testimoni a testimoni, retall de premsa a retall de premsa, reflexió a reflexió, és el còctel d'elements que ens serveix amb perícia l'autor. Nascut a Martorell el 1980, per tant quatre anys després del fet que ha investigat i plasmat a Martorell negre, Jordi Benavente col·labora a diferents mitjans de comunicació i aquest és el quart llibre que publica. En seguiran més, segur; els esperem.