Quan l'autor s'exhibeix

El temps i l'espai són les matèries bàsiques de la creació cinematogràfica. Els grans directors no han parat de repensar la relació de la imatge amb aquestes matèries. Christopher Nolan també ha convertit la reflexió sobre el temps i l'espai en la seva matèria essencial. Ningú dubta que el trajecte que va de Memento a Origen amaga una reflexió sobre les diferents capes temporals i sobre hipotètiques transformacions de l'espai. Interstellar amplifica aquesta reflexió en proposar una curiosa aliança entre l'especulació científica i la ficció. El temps en un altre espai –la cinquena dimensió que la pel·lícula defineix– esdevé una altra cosa i no resulta compatible amb la mesura temporal del temps empíric existent a la Terra. Nolan submergeix els seus protagonistes en un viatge més enllà dels forats negres per trobar un altre temps i un altre espai que pugui salvar el temps que s'esgota de la Terra.

Hem d'admetre que Christopher Nolan és un cineasta hàbil i que té el seu propi univers d'autor, que explora unes premisses sobre les quals sempre acaba tornant. El problema del seu cinema és l'excés d'ambició. Cada nova pel·lícula sembla ser un exercici de demostració de les seves habilitats, de la seva originalitat i de la seva capacitat per moure complexos engranatges de producció. Els seus films no només fan evidents aquestes capacitats sinó que també les exhibeixen. Aquesta manca de pudor de Nolan desemboca en l'excés i el deliri.

Interstellar es desborda per tots els costats. El treball amb el temps passa de la reflexió filosòfica al Reader's digest. La poètica de les imatges funciona com un intent de reconciliar 2001 de Kubrick i Gravity d'Alfonso Cuarón amb Origen de Nolan. El film converteix els viatges galàctics en un remei pseudoecologista que permet garantir l'existència d'un salvador de la humanitat. Mentre que la impossible barreja entre la veritat científica i la mentida de la ficció desemboca en una traca final en què el misticisme es perd en l'esoterisme gratuït. Aquest desig de sortir dels marges i expandir el producte cap a tot tipus d'excessos contrasta amb una posada en escena que en determinats moments és brillant, amb un hàbil control de la postproducció i un control del ritme intern del producte. Nolan podria ser el millor dels grans creadors de blockbusters d'autor si no fos perquè el desig d'exhibicionisme eclipsa les seves habilitats. Interstellar materialitza un vell problema que ja arrencava amb Memento i que Nolan ha sobredimensionat, mentre ha pogut arribar a consolidar la seva imatge d'autor de culte.