novel·la
david castillo
La por de l'actor d'actuar
Una maledicció ha pesat sobre l'obra de Peter Handke a partir del suport que va donar a Sèrbia a la guerra dels Balcans. Escriptor imprescindible des dels anys del grup 47 (Andersch, Kolbenhoff, Grass, Fried, Böll, Christa Wolf, Peter Weiss i companyia), Handke va adquirir un gran èxit a partir de la peça teatral Insults al públic i, sobretot, de la novel·la –que ha esdevingut un tòpic en la premsa esportiva– La por del porter davant del penalty, que Edicions 62 va publicar el 1975. En català també tenim Benvinguda al consell d'administració (Laia, 1979), La cavalcada sobre el llac de Constança (Edicions del Mall, 1984), El venedor ambulant (Laia, 1984), Tarda d'un escriptor (Edicions 62) i L'absència (també al 1991 dins la col·lecció Venècies, que coeditaven 62 i la Magrana). Des d'aleshores, res. Més de vint anys de silenci, sospitós, més si tenim en compte que Handke hauria d'haver guanyat el premi Nobel, tal com van declarar les dues últimes guanyadores del Nobel en llengua alemanya. En castellà, però, l'editorial Alianza s'ha mantingut fidel a l'escriptor austríac i encara és recent la publicació de la magistral Ayer, de camino, set-centes pàgines entre el diari i la reflexió personal, que recordaven els diaris de París o els seus llibres de viatges i els assajos que ens van enlluernar als anys noranta. Sortosament, una de les noves independents, Raig Verd, ens ofereix una de les últimes obres de Handke, una novel·la poètica i en moviment, en el més pur estil dels grans llibres que va publicar des dels anys setanta, intimista com els seus dietaris i amb un personatge que és com un pelegrí despistat, un actor que ha decidit deixar d'actuar i que entra dins la línia de Chandler, que l'escriptor austríac ja havia utilitzat a la magnífica Carta breve para un largo adiós.
Com el viatger etern que ha projectat en les seves obres, com ell mateix en els llibres de viatges, Handke ens ofereix un recorregut a través d'un dia d'aquest actor retirat, que se sotmet a un sever exercici d'introspecció, amb fragments d'un realisme aclaparador: “Trobava a faltar l'amor. El trobava a faltar cada dia, de vegades menys dolorosament, de vegades com el dolor més punyent; fos com fos, un dolor diari. Aquesta falta d'amor el revoltava, entre altres coses també contra si mateix, però en definitiva més enllà d'ell mateix.” El narrador ens convida, novament, a la seva passejada perpètua, que en alguns moments recorda Goethe o Stendhal, més lleuger potser que la contundent prosa de Canetti o de Jünger, altres mestres en aquest gènere intermedi. Entre els grans, Handke sempre hi aporta la poesia del camí, la distància com a protagonista, l'aforisme com a conclusió i forma de solitud. La figura de l'actor retirat és paradigmàtica, un alter ego de qui se serveix per explorar els racons de l'ànima, dins aquella consigna de Joan Brossa del “camina i oblida”.
La gran caiguda és comparable a moments inspirats de la seva trajectòria, especialment la recuperació del passat que va implicar la trilogia iniciada amb Lento regreso, entre la necessitat de la salvació i la manca de nostàlgia. Tota la seva obra és una incitació al viatge, recordant només fragments de pel·lícules, cares d'actors i restes de paisatges. En un llibre d'entrevistes de finals dels vuitanta, deia que la seva preocupació i el seu afany, i alhora la seva alegria, era “correspondre amb un llenguatge al més clar possible al que veig i, alhora, visc profundament”. No ha abandonat aquesta divisa.