Duresa material i subtilitats fonètiques

De la porcellana fina, de Faiança, i fins i tot de la xinesa translúcida, hem passat a la duresa del vidre industrial del porró. Hem après, si ho mirem a contrallum, que no hem perdut res sinó que hem guanyat solidesa.

Ara, porró en mà, poden tornar a les delicadeses virtuoses dels terrissaires, capaços d'elaborar els subtils refinaments de tacte que exigeixen les nostres dermis sensibles labials i mentals. Però vull continuar per una altra de les nostres sensibilitats, la referida a les fonètiques, als matisos del fluir de la veu i la seva cadència que fan d'un poble el que és i d'una persona ens en transmet la seva sibil·lina subtilitat.

Ho faig des de l'atzar d'unes lectures i recerques. Buscant unes precisions sobre la Biblioteca Raixa, de Palma de Mallorca, em vaig trobar a la mà el volumet Tonio Kröger, de Thomas Mann, en traducció directa de l'alemany per Guillem Nadal, de l'any 1955. Era una obra allunyada de les meves exigències culturals combatives actuals; encuriosit, en vaig iniciar una lectura distant que, tanmateix, fos per alleugerir els dolors del nou infantament nacional que estem covant. Llegeixo, començant pel bell mig de l'obra, i em trobo que per captar-la com calia, l'havia de llegir amb la suau i gronxadissa cadència del parlar mallorquí, plasmat, això sí, amb gramàtica normativa. De sobte m'he adonat de nou i amb més fermesa que cal respectar totes les identitats humanes i geopolítiques. Tot és transferible a tot si hi ha cultura i bonhomia. Per continuar...