El fora de camp de 1714

Davant d'una pel·lícula com Born de Claudio Zulian, el primer film que s'estrena sobre el 1714, més d'un espectador pot esperar-se un relat èpic a la manera de Victus. Un relat amb grans batalles, grans patiments i molta empatia sentimental que serveixi per reforçar el patriotisme. Els espectadors que busquin tot això en la pel·lícula de Claudio Zulian s'equivoquen. La seva proposta és l'antítesi de tot relat èpic. Born parla d'un món que s'està constituint –la burgesia catalana comercial– i la crisi a la qual es troba abocat com a conseqüència de la guerra contra Felip V. També parla dels desnonaments, de les dificultats dels pobres per sortir de la crisi o de com les relacions de poder tenen a veure amb les conductes sexuals. Born vol ser un relat sobre el barri del Born, sobre com era la vida interior a Barcelona entre 1700 i 1714, fins que les bombes varen deixar la ciutat en runes i va començar un altre període de la història.

Claudio Zulian és un cineasta que s'ha mogut per diversos territoris que van des del documental experimental –A través del Carmel, premi Ciutat de Barcelona– a les videoinstal·lacions –retrospectiva al Jeu de Paume de París–. Born, inspirada en els textos d'Albert Garcia Espuche sobre La ciutat del Born, pot semblar la seva obra més convencional, però tampoc ho és tant. Zulian parteix de la idea que per afrontar el passat cal buscar noves formes d'escriptura que permetin trencar amb les convencions dramàtiques. Born funciona com si fos una simple peça de cambra, en què tres personatges principals –l'artesà Bonaventura, la jove Marianna i el burgès Vicenç– ens mostren algunes situacions de la seva vida quotidiana. Tots ells busquen una sortida personal que els permeti deixar enrere la situació en què es troben, però ho faran per diversos camins. Les actituds i conductes d'aquests personatges remeten a un passat històric però també volen ser el reflex d'un present concret. Els negocis financers que Vicenç prepara a Cadis amb el món del tabac poden recordar les estratègies de certa burgesia catalana per enriquir-se, mentre que el tema de la privació de l'habitatge amb què obre la pel·lícula remet a situacions molt actuals. Aquest doble joc entre present i passat es desenvolupa des d'una posada en escena que rebutja tot artifici, que juga a la contenció dramàtica i expressiva i que troba tota la seva força en dos elements fonamentals: la llum i el so. És com si la imatge, fotografiada per Jimmy Gimferrer, intentés reconciliar-se amb la pintura, mentre en el fora de camp el so que esclata amb força ens dóna informació sobre tot allò que mai veurem. L'èpica és recollida pel so de les canonades, la vida social pel so dels comerciants que arriba del carrer. El 1714 es troba fora de camp, mentre que un seguit d'interiors que semblen petits bodegons clàssics ens ajuden a conèixer unes vides escapçades.