Escoffet i Bradien

Cinc anys després que els seus camins coincidissin, el poeta Eduard Escoffet –a la foto de Lluís Tudela– i el grup instrumental Bradien continuen a la carretera. No és una d'aquelles propostes majoritàries, però han anat avançant en el territori dels festivals i no m'han decebut en cap dels concerts que els he vist. Aquesta setmana han actuat al Almo2 Bar, de la plaça Joanic de Gràcia, dins el festival Connexions. Van fer un tast del que serà el seu nou disc –el presentaran amb el polisèmic títol d'Escala–, a punt de sortir, i van recuperar alguns dels temes antics. Els Bradien no enganyen ningú i fan una barreja de poesia i música electrònica, tot i que les guitarres i la trompeta apareixen per donar un toc pop, que em recorda els anys de Joy Division i la Velvet Underground: passió pel text i embolcall d'atmosferes tènues o encomanadisses. El resultat és potent perquè es mou dins les fronteres difuses entre poesia i música. Escoffet, a més, ens introdueix en una mena de mantra tibetà, una pregària sobre l'amor i el dolor, sobre el buit dins una salmòdia que t'acaba hipnotitzant en la seva mateixa lleugeresa formal, acompanyada dels tres músics. Les contradiccions de les dualitats fan aparèixer i desaparèixer els mots mentre ens interroguem sobre els continguts, que desemboquen en escenes trencades i nues. Un dels temes ens parla de la «deshabitació», de com podem observar la ciutat en l'intent d'imaginar el que hi havia abans, confina el present en la baula del passat. També ens conviden als no-llocs, a l'espai que es deforma en la invitació poètica, com si tot plegat anés cap a la incògnita que ens proposen. Hi ha dues manera d'assistir a un espectacle dels Bradien amb Escoffet: deixar-se dur per les melodies –sí, ho són, de melòdics– o bé seguir el text com en un recital de poesia. En tots dos casos –o en la barreja– l'aventura serveix per incitar, per suggerir.