Les llibretes de Cirici

Baules d'un centenari

La celebració del centenari d'Alexandre Cirici Pellicer ha tingut enguany diverses cares per la complexitat de la seva personalitat, desglossada en la faceta crítica, literària, plàstica, pedagògica, publicitària i política. S'ha revisat l'opció crítica al MNAC en un simposi organitzat per l'Associació Catalana de Crítics d'Art i han tingut lloc a Eina accions dels artistes que el seguiren. Els darrers anys, la seva imatge calidoscòpica s'ha anat reconstruint amb la monumental biografia de Narcís Selles: Alexandre Cirici Pellicer. Una biografia intel·lectual (2007), que donà peu a un seminari sobre Cirici a la Pedrera de la mà de l'ACCA, i amb la tesi de Teresa Martínez Figuerola Alexandre Cirici Pellicer. Pionero en la dirección de arte (2010). Ara, Diari d'un funàmbul. Les llibretes d'Alexandre Cirici Pellicer, en edició de Glòria Soler, recull una antologia dels 134 quaderns que conformen el gruix del dietari (1946-1983), del qual es publica el període 1946-1961 de la mà de Comanegra.

Un dietari particular

Fins ara no s'havia donat potser prou importància a les llibretes de Cirici, però sempre havien estat font de consulta, tant per referir-se a la seva contribució intel·lectual com per reconstruir l'espai cultural i social de la Catalunya viscuda des del seu retorn de l'exili fins als seixanta. Ordenat per dates, és un diari de constatacions vitals i culturals. Deixa constància de les trobades amb amics, dels actes culturals, de les pel·lícules que ha vist o dels encàrrecs que rep en una precària postguerra. En una Barcelona grisa i estantissa, ha de fer diverses feines per mantenir la família, apurant les seves capacitats creatives en l'escriptura, el dibuix, l'escenografia, el guionatge de films, conferències i altres menudalles. D'aquí la necessitat de restablir l'equilibri econòmic i personal. També és un relat íntim, en honor de la relació amorosa amb Carmen Alomar, dona i mare dels seus fills. Aquí apareix un Cirici sensible, orgullós de tenir qui té al seu costat, i el dietari esdevé un relat autobiogràfic incomparable.

Una missió

Aquestes llibretes parlen en present, del que està succeint o del que ha passat, però sempre des d'un alè vital que amb la lectura reviuen. Paral·lelament als fets, converses, descripcions de llocs, espais i edificis, hi ha les sensacions, la tristesa, la nostàlgia, els sentiments, les emocions, la visió poètica del paisatge, d'un núvol que passa o d'un cel serè. És una escriptura crua, de frases breus, que revela un món creatiu i un compromís amb la reconstrucció de Catalunya. Ja el 29 de juny de 1947 escriu: “La meva idea és que la vida alta ve de tenir una missió a complir, i complir-la, de conduir-se dolçament els uns amb els altres, ésser litúrgicament polit amb totes les coses, callar molt, i deixar-se omplir l'ànima de les petites coses delicioses.”