En l'estació barroca

De totes les aventures que han desenvolupat Pedro Burruezo i la Camerata, La banda sonora maldita és una de les més fascinants. Ho és tant per la immersió en la música barroca –d'on sempre s'havien sentit afins des de la vessant d'avantguardistes i clàssics– com la mateixa essència dels motius pels quals l'han fet. Músic de culte i transgressor dels espais sonors, Burruezo –que actualment viu a Sant Feliu de Guíxols– ha esdevingut una referència, podríem dir històrica, del trànsit d'un determinat tipus de música popular en culte. I no ho ha fet amb voluntat elitista sinó a través d'un camí, sovint al ras, per les dreceres de la investigació i l'estil.

“Quin és el camí?”, es pregunta en una de les peces. El camí ha estat el d'avançar, no sempre en línia recta, i l'orquestra li ha servit per afrontar projectes com el Don Quixot amb la companyia de ballet clàssic de David Campos o les col·laboracions amb músics ben originals com Jaume Sisa, Sílvia Pérez Cruz i el gegant Robert Wyatt.

La banda sonora maldita pertany a la lectura que va fer per encàrrec del realitzador Albert Serra per a la pel·lícula Història de la meva mort, protagonitzada amb geni per Vicenç Altaió en la recreació del savi Giacomo Casanova. Algunes de les composicions són cantades i d'altres solament instrumentals, però des de l'intens lirisme a les creades per ballar, totes conserven l'esperit irrepetible i creatiu del barroc, on la viola de Maia Kanaan, el clavicordi de Josep R. Roy, el violoncel d'Ivan Lorenzana, el baix de Jovic Sagristà, la flauta de Laura Lee i el llaüt de M.Yusuf Mayans s'adapten a les percussions, teclats i guitarres de Burruezo en una sintonia magistral, equiparable a la qualitat d'Albert Serra.

Deia Eugeni d'Ors que el barroc és un estat de l'esperit; aquest disc és la demostració fefaent que aquest període no s'ha acabat perquè ningú no li pot posar punt i final.