Opinió

des del jardí

vicenç pagès jordà

Paraules del President

No voldria sonar triomfalista, com tothom he tingut més d'un desengany, però a vegades em sento orgullós del país on l'atzar m'ha fet néixer, com quan constato que, si a finals de juliol el President per antonomàsia va confessar que ens havia enredat, de seguida va sorgir un escriptor que al llarg d'unes quantes setmanes va comentar el cas al seu bloc d'internet, i a l'octubre una editorial jove va donar forma de llibre a aquells apunts: El cas Pujol. Reflexions sobre el terreny, de Toni Sala, editat per L'Altra.

La visió de Toni Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1969) m'interessa perquè no és un polític ni un comentarista professional, sinó un ciutadà i un escriptor que aspira a comprendre el que succeeix al seu voltant: a actualitzar el que en sap i, de retruc, el que en sabem. Al cas Pujol, Sala s'hi aproxima a través de l'anàlisi del text públic de la confessió, de discursos presidencials d'anys enrere, de fotos d'un sarau mexicà en què apareix la família Pujol-Ferrusola, d'articles i piulades de periodistes i polítics, del Macbeth de Shakespeare, d'evocacions personals, d'incursions psicològiques, de connexions simbòliques que sorgeixen aquí i allà i que faciliten noves perspectives. Toni Sala constata que Jordi Pujol –xaró, murri, cínic– parlava el llenguatge del poder, que es basa en el silenci de l'interlocutor. La seva “afabilitat distant” i el paternalisme propi del venedor es combinaven amb un menyspreu considerable per la cultura o, més ben dit, amb una utilització, o més exactament amb una venda de la cultura: aquesta és l'herència rebuda.

Toni Sala troba sospitós que aquell home que havia firmat tants llibres, quan es va jubilar hagués d'encarregar les seves memòries. Després de passar-se “un quart de segle governant i mig donant lliçons”, va resultar que s'havia descuidat de pagar l'impost de successions, un dels pocs que recapta íntegrament la Generalitat de Catalunya. Fem memòria, si us plau: recordem totes les editorials catalanes que van haver de plegar mentre els impostos de tots sufragaven els trenta volums d'aquella col·lecció titulada Paraules del President. Totes les preguntes que durant anys van ser ajornades amb el cèlebre “avui no toca” reapareixen ara, amb tenacitat acumulada.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.