L'estiu que glaça vides

En aquest món nostre on sembla que no hi hagi un pam de net i tot s'enfonsi resulta d'allò més encoratjador que una nova petita editorial, situada en un lloc tan magnífic com habitualment negligit culturalment com és Menorca, es decideixi a publicar una novel·la que no tan sols deixa una pregona petja, sinó que et retorna el gust de la bona literatura.

Després de set anys de silenci, Maite Salord ens ofereix una obra ambiciosa i arriscada, que es proposa donar veu a les veus massa temps silenciades, a la dels vençuts de la Guerra Civil. D'aquesta guerra bàrbara i inhumana, devastadora, que transformà, per sempre més, la fesomia humana i ideològica de Mallorca. La guerra que produí el gran trencament, la gran divisió, entre els uns (els que havien guanyat i que, per tant, no només podien seguir fent sentir la seva veu, sinó que la imposaven) i els altres (els derrotats, els que havien de servar silenci, si no volien passar a engrossir les ja prou inflades llistes dels desapareguts i ajusticiats). Aquest món sense ànima connecta també una altra obra recent, Un home que se'n va, de Vicenç Villatoro, i que ja retratà, amb una contundència esgarrifosa, Georges Bernanos, a Els grans cementiris sota la llun, definint-lo com el règim dels suspectes: “On el poder jutja lícit i normal no només agreujar el caràcter de certs delictes, a fi de fer recaure sobre els delinqüents la llei marcial, sinó d'exterminar preventivament els individus [sospitosos d'esdevenir] perillosos.”

Com he avançat, una novel·la exigent, fins i tot en podria dir difícil –tot i que, en cap cas, inabordable– que converteix qui la llegeix en col·laborador necessari del seu correcte desenvolupament, del seu assaboriment i comprensió, d'extreure'n tota la riquesa que atresora. Perquè, cal advertir-ho, aquells capítols que li confereixen distinció, valor i volum no són, d'entrada, gaire accessibles. Hi avances a les palpentes i no saps ben bé on aferrar-te, fins que t'adones que aquell doll de paraules per fi alliberades són “peces” d'una “història esmicolada”, d'un ombrívol i feixuc trencaclosques que has d'anar reconstruint, en un inici del tot a les fosques; a mesura que avança la novel·la, amb majors clarícies.

Sense aquestes “vibracions” directes, dures, angoixants per la seva imposant, aclaparadora veridicitat quant a verídiques, la imatge d'aquells “anys terribles”, poblats de “llargs silencis” i habitats per simples espectres no posseiria la força que posseeix, no ens arribaria tan endins, ni ens causaria un impacte tan colpidor. Amb una enorme destresa narrativa, Salord va cosint i descosint la història densa i completa d'una “família derrotada”, convertida per la salvatge inhumanitat de la guerra i per la insadollable set de la venjança dels vencedors en “ombres”, en “només el reflex del que havíem estat algun dia”, sense deixar-los cap altra opció que la de “plorar junts”, amb “les paraules […] travades al coll. Com una corda gruixuda que, a voltes, et tallava l'alè”.

Una història de dolor i d'aïllament, de devastació que –com ha entès molt bé l'autora menorquina– tan sols es podia explicar amb gran sensibilitat, recorrent a la “memòria dels que [ja] no hi eren” i dosificant amb saviesa la cruesa de la situació amb un del tot indispensable toc de lirisme, atès que “la raó no serveix per explicar la barbàrie”.