Una unió irrepetible al soterrani

Mentre al mateix disc s'anuncia la publicació al 2015 de Shadows in the night, el cantautor de Minnesota ha aprofitat per posar al mercat els originals complets de les cèlebres The basement tapes,el que ha estat considerat l'àlbum més piratejat de la història abans que CBS el presentés en forma de doble a mitjans dels anys vuitanta. La història d'aquests acetats és de novel·la gòtica, i la reedició ampliada dins les Bootleg Series dylanianes posarà, aventuro, punt final a un disc que representa un dels moments culminants de la història de la música moderna, la que va unir el Dylan que havia gravat el Blonde on blonde a un dels conjunts més nerviosos i àgils de la història, els canadencs The Band, tot i que Levon Helm era d'Arkansas. La rocambolesca història de la recuperació d'aquest material ve de la mà de l'orgue del grup, Hudson, un dels dos supervivents, amb Robbie Robertson, del grup. A partir de l'existència d'aquest material, la maquinària Dylan es va posar en funcionament. I el resultat és excel·lent.

Quan li van preguntar, fa trenta anys, a Bob Dylan, quin era el seu disc preferit de la història del rock and roll, no va tenir dubte i va assegurar que es tractava de Rock of Ages, un directe de The Band del 1972 que mostrava la seva capacitat per crear en comunió. Havien donat un pas més enllà i la combinació amb Dylan va ser explosiva. De fet, l'havien acompanyat a la gira del 1965 quan alguns dels puristes del folk anglès l'havien insultat dient-li traïdor, simplement per utilitzar instruments elèctrics. L'accident de moto del 1966 després del cèlebre doble Blonde on blonde va precipitar la reunió dels sis amics en un casalot de fusta a Woodstock, a l'estat de Nova York. En una d'aquelles habitacions, Garth Hudson havia creat un estudi amb una gravadora de dues pistes, que va servir per passar moltes estones, amb un material que va servir per gestar Basement tapes –les cintes del soterrani–, i també aquestes noves que són complementàries, pràcticament només coincideixen en el títol perquè hi ha moltíssim material nou i falta el que ja s'havia publicat i piratejat a bastament.

Després de l'electrificació amb músics de talent com Mike Bloomfield, Al Kooper i altres, la companyia de Robertson, Manuel, Helm, Danko i Hudson li va servir per quallar uns dels períodes més fructífers de la seva trajectòria, amb cims com al 1974 amb Planet waves –número u en molts països del món, amb el hit Forever young, i que va ser gravat només en tres dies– i el doble Before the flood, a més d'altres col·laboracions mútues en una simbiosi que va espavilar un Dylan en transformació permanent i un grup que portava des de finals dels anys cinquanta tocant en pelegrinatge continu.

La bona sintonia es percep en aquest document recuperat de les golfes d'un estudi. Sonen modernes, més en aquests temps de folk evolucionat, on els músics joves que les escoltin podran trobar infinitat de dreceres per a la seva feina. Demostren l'estil desinhibit del treball intern, com si toquessin en una jam per gaudir de la música i del moment. No es pot parlar d'oportunisme perquè és un tresor recuperat, i que no desmereix gens els altres discos d'aquesta formació històrica, amb Dylan o sense Dylan.

Com a suplement de l'audició, recomanem també l'estudi d'Eduardo Izquierdo sobre tres discos imprescindibles del Dylan del canvi de segle, Time out of mind, Love and thet i Modern times,una trilogia que el va tornar al primer pla. Les cançons van ser versionades per infinitat d'artistes, fins i tot de Love sick, que Dylan va vendre per a un anunci de llenceria femenina. Veterà del periodisme musical i habitual de la revista Ruta 66, Izquierdo fa un exercici d'immersió en un món que li apassiona. Dylanòleg expert, aporta una lectura i arriba a unes conclusions sobre l'individualisme del personatge, malgrat el continu treball d'adaptació a estils, productors i músics. L'univers Dylan continua generant interpretacions.