dissociacions
d. sam abrams
El MNAC al complet
La nova instal·lació ens permet descobrir obres que desconeixíem i redescobrir obres que coneixíem
La pura veritat és que ha estat el que se sol descriure com “l'obra de la Seu”, però, a la vista dels excel·lents resultats, la interminable espera de vint anys, entre 1994 i 2014, ha valgut moltíssim la pena. Finalment, s'ha inaugurat, amb tots els honors, la instal·lació definitiva de la col·lecció d'art modern del MNAC, que ocupa 32 sales. Ara s'ha desplegat el darrer tram de la tasca gegantina de tres directors successius –Eduard Carbonell (1994-2005), Maite Ocaña (2006-2011) i Pepe Serra (2012- )– de fer realitat l'eslògan publicitari d'uns anys enrere de 1.000 anys d'Art Català. A partir d'aquest moment, podem anar de l'art medieval (romànic i gòtic) a l'art modern i contemporani, passant pel Renaixement i el barroc.
El projecte museístic és impecable des de dos punts de vista ben complementaris i suplementaris: el discurs teòric que estableix i vertebra el marc general i la instal·lació de les peces en els seus àmbits corresponents. El discurs teòric ens planteja una sèrie de qüestions de fons que contribueixen a la formació dels visitants, qüestions com ara l'emergència de la figura de l'artista modern o certes tendències estètiques puntuals (orientalisme, decadentisme, simbolisme) o estils generals d'època (modernisme, noucentisme, avantguardisme) o condicionants històrics (Guerra Civil, postguerra).
I, per la seva banda, la instal·lació és una veritable obra d'orfebreria en què les peces llueixen perfectament gràcies a tota una sèrie d'elements que operen en profunditat de manera simultània: el color de rerefons de les parets, la il·luminació ambiental i individual, l'atmosfera creada, l'evocació dels diferents contextos, els espais generosos, la col·locació en solitari o en conjunts com constel·lacions, la jerarquització de les obres, la combinació i mescla de les diferents arts (pintura, escultura, disseny de mobiliari, joieria, fotografia, cartellisme), la graduació i distribució dels textos, l'efecte rítmic, progressiu i continuat del sentit de la marxa de l'itinerari, les complicitats que s'estableixen amb els visitants...
Francament, fa molt d'impacte. La nova instal·lació ens permet descobrir obres que desconeixíem i redescobrir obres que coneixíem. Mai havien lluït tant les pintures murals de 1915 de Xavier Nogués per a les Galeries Laietanes. Mai havien destacat tant les esplèndides pintures de Pere Torné Esquius i Feliu Elies o les escultures d'Ismael Smith i Manolo Hugué. Els autoretrats del 1915 i 1925 de Francesc Gimeno i Artista pintant al seu estudi (1940) de Ramón Gaya han guanyat en comprensibilitat. Una altra qüestió és que el nou muntatge dignifica les obres d'una manera que ens permet la seva avaluació estètica clarament a l'alça. L'autoretrat a l'oli (c. 1882-3) de Ramon Casas es veu nítidament com una obra mestra del gènere en l'àmbit europeu. L'oli de Josep Duran Faràndula (1872-1890) mereix un lloc a l'estela d'Edgar Degas.
Els visitants, tant els nous com els habituals, podran fruir d'una magnífica col·lecció d'art que abraça els segles XIX i XX i que no desentona gens davant del romànic, el gòtic, el renaixement i el barroc. És més, el visitant tindrà la sensació que fins ara faltava alguna cosa perquè de sobte la visita es discontinuava en els segles XVII i XVIII. En definitiva, la nova planta que ens ofereix una bona panoràmica de l'art català modern és la culminació natural de la col·lecció del MNAC. La cultura catalana, europea i internacional estan de sort.