Una història entranyable

Al llarg de la història de la llengua catalana, la essa i la ics han viscut grans moments. Potser l'episodi més rellevant és quan els catalans escrivíem i dèiem amb essa inicial paraules que avui s'escriuen amb ics inicial (i que, per tant, ja no diem amb essa).

Es deia salma (i també sauma i sagma) i els diccionaris actuals recullen xalma, “coixí a tall de bast sobre l'esquena d'un animal”. Es deia serpellera i els diccionaris d'avui entren xarpellera, “teixit groller de cànem [...] emprat per embolicar coses que han de ser transportades”. Es deia serigot (i també sirigot, sorigot) i el DIEC2 entra xerigot, “líquid aquós obtingut com a subproducte en l'elaboració de diversos lactis (formatge, mantega...)”. I també es deia seringa (i siringa o siringua), i el diccionari normatiu entra xeringa, “instrument per introduir o extreure substàncies líquides de l'organisme, que consisteix amb un tub [...] amb una agulla acoblada”, amb ics, tal com la diem. En les famoses Regles d'esquivar vocables o altres mots grossers o pagesívols, del segle XV, que és el primer tractat de barbarismes de la llengua catalana, els autors Jeroni Pau i Bernat Fenollar ja advertien de no dir xerigot sinó serigot. Així mateix, la regla 109 era molt clara: no digueu xiringua per dir siringua. La paraula correcta anava amb essa.

Malgrat tot, com que la essa i la ics han viscut juntes molts anys, la prescripció lèxica entra xinyell, “corda prima d'espart emprada en diferents ormejos de pesca”, amb ics, al costat de cinyell, “cinta, cordó, corretja... que serveix per cenyir”, amb una ce que sona com una essa sorda. Així mateix siular, siulada, siuladissa, al costat de xiular, xiulada, xiuladissa. La norma permet la convivència de les dues formes mentre la llengua estàndard en promou només la més habitual.

El més curiós, però, afecta el numeral seixanta, escrit amb essa. Fa anys que l'estàndard oral s'esforça a fer-nos dir seixanta, per bé que sovint se'ns escapi xeixanta. El pes de la forma escrita (estàndard) no desbanca la vitalitat de la forma oral (no estàndard).