La mirada clàssica dels colors contundents

Lluís Trepat, un home de presència imponent, barba poc usual i mirada penetrant, va aterrar al Cercle de Belles Arts de la Lleida de mitjan anys 50. Venia de París, on havia passat dos anys, observant amb deler els nous corrents pictòrics que bullien a la capital francesa. Constructivisme, expressionisme abstracte i informalisme. I també, el que ja aleshores començava a ser part de la història de l'art. Almenys, a París. Futurisme, fauvisme, cubisme... De la mà dels ismes, Trepat va ser l'artífex de l'arribada de la segona avantguarda a Lleida. Aquest n'és el mèrit més reconegut, però no l'únic d'aquest artista prolífic.

El Museu Jaume Morera de Lleida li dedica la retrospectiva titulada La mirada del demiürg. Exposa 40 obres seleccionades com a mostra de tota una vida artística. Procedeixen del mateix museu i la Fundació Guillem Viladot d'Agramunt. També del mateix pintor, retirat el 2008, i ara resident a Fogars de la Selva. “Trepat és una figura clau entre els artistes de la postguerra a Lleida i, tot i que és conegut, ho podria ser més... Alhora, l'exposició permet contextualitzar el debat de l'època entre la figuració i l'abstracció”, assenyala el director del museu, Jesús Navarro. La mostra forma part de la revisió que, els últims anys, el museu porta a terme de l'obra dels principals artistes locals del segle XX.

Lluís Trepat va néixer el 1925 a Tàrrega, i va iniciar-se en la pintura en el planter urgellenc de l'Escola d'Arts i Oficis, i també a través del contacte amb Jaume Minguell, un dels pintors lleidatans més destacats d'aleshores. La mostra inclou alguns d'aquells primers quadres, poc rellevants si no fos per aconseguir la panoràmica global. A Tàrrega, però, va pintar-hi Els gitanos (1946). És una de les seves obres més conegudes i on ja mostra el principal tret identitari de tot quadre de Trepat, el color. “Acabarà sent la seva gran aportació: plans, però sempre brillants i contrastats”, assegura el comissari de l'exposició, Francesc Gabarrell.

El 1951, Trepat va canviar Tàrrega per París, Lleida i Barcelona. Tot i que tornaria a la capital de l'Urgell de visita al llarg de la vida. El paisatge natal i les màquines de segar de la família quedarien plasmats a través del seu pinzell en diferents estils. La retrospectiva permet visualitzar un Trepat a la recerca d'un corrent pictòric que allotgi perfectament la seva manera de contemplar la realitat. Des dels inicis figuratius al salt abstracte per fer un camí –relativament curt– de tornada a la figuració. “Els dos anys que passa a París, Trepat pràcticament no hi pinta, sinó que en palpa l'actualitat. Li aporta llibertat temàtica, i hi descobreix les possibilitats, per exemple, del paisatge urbà, que després tindran molt de pes a la seva obra”, explica Gabarrell. Trepat hi coneix Picasso i Tàpies, entre altres. Se sent sobretot còmode amb el fauvisme i l'informalisme. De tornada a la Lleida del 1953, la seva personalitat i el viscut a França són decisius per connectar la plàstica lleidatana amb els debats artístics existents a la resta del país. La seva personalitat dóna lloc a la segona avantguarda local. La primera va ser impulsada pel grup de la revista Art els anys anteriors a la Guerra Civil. El període s'inicia coincidint amb l'aposta de Trepat per l'abstracció, el 1955 i, sota el seu guiatge, es tanca amb la dissolució del Grup Cogul (1964-1965).

L'Espai 1 del museu està dedicat a les seves obres abstractes. Un període que tanca, juntament amb l'etapa lleidatana, per anar a viure a Barcelona el 1962. “És un pas quasi sobtat. Però finalment, abandona l'abstracció perquè se'n cansa. Creu que ja no hi pot anar més enllà.” Justament quan a Barcelona l'abstracció cotitza a l'alça, Trepat torna a la figuració. Ho fa progressivament. Per exemple, a través de quadres expressionistes com Motos, que il·lustra la portada del catàleg editat ara pel museu.

En una Barcelona poc interessada per la figura, Trepat continua exposant, però compagina la pintura amb la docència. No obstant, l'artista ha trobat el seu lloc. Retrata aparcaments, edificis, escenes familiars, carrers a través de sèries temàtiques. El color, contundent, dóna un aire quasi irreal a les pintures. “Pensava que la modernitat era l'evolució, però finalment se sent còmode en la figuració. Fa el seu camí, sense importar-li els corrents de moda.” Pot ser perquè, veient l'exposició, s'evidencia l'anima clàssica d'un pintor que fins aleshores havia usat el trencament amb la forma sols com a eina. “La seva mirada severa sembla que et travessi. Ordena el món sempre a la seva manera.” Trepat no ha deixat deixebles a Lleida. Potser tampoc ho pretenia.