CRÍTICA
jordi bordes
Una intel·ligent adaptació, novament
M iguel del Arco va sorprendre tothom amb La función por hacer. Va entrar, quasi per casualitat, en la sala Villarroel el 2010. Una nòmina notable d'actors es barrejava amb el públic i feia una nova aproximació a Sis personatges en busca d'autor de Pirandello. Probablement, era l'adaptació més extrema. Van sorprendre amb una interpretació gens sentida, que respirava veritat pels quatre costats. Aquella primera aventura ha anat fent camí amb èxit, tot i que potser no amb la mateixa frescor.
Del Arco (que recordava que va comprar-se uns Digui, digui després d'una funció del Teatre Lliure a Madrid, quan ho representaven en català) va fer la seva primera direcció al Lliure amb Un enemic del poble. Estava pensat en un gran format i tenia moltes ganes d'agradar. I tant ho va aconseguir que l'obra es reposa aquesta temporada. En aquesta línia cal plantejar el Misántropo, de Molière. D'entrada, cal celebrar la selecció del títol. Perquè el discurs sobre la moralitat i la corrupció sembla que mai hagi estat tan a l'ordre del dia (en realitat, la memòria és benèvola i ens fa oblidar els capítols nefastos de la societat per poder continuar sent éssers sociables). L'aproximació és intel·ligent, no sona gens estirada. Sap traslladar perfectament el poeta pedant en cantant romàntic histriònic (que, per moments, sembla l'àlter ego del personatge del Mag Lari!). I, incorruptible, es manté Alcestes, el misantrop.
L'opinió de la producció és que l'home honest va emmalaltint, va patint visions que el trastoquen definitivament. L'espai, la sortida d'emergència d'una discoteca on se celebra una festa benèfica, diu molt de la hipocresia d'avui, per molt ben intencionada que sigui. En aquest espai, que és terra de ningú, es donen lloc les confessions, d'una manera similar al terrat abans del cataclisme de Després de la pluja de Sergi Belbel (1994). També és molt similar el comportament d'Alcestes amb el d'Stockmann, d'Un enemic del poble. Si l'un decideix trencar amb tot, l'altre s'arraparà a la família i no gosarà marxar de casa, tot i les amenaces. Aquest Alcestes, en realitat, combrega molt amb el protagonista de Timó d'Atenes, de Shakespeare. Aquest (ara l'interpreta Julio Manrique a la Biblioteca de Catalunya) decideix marxar a un abocador i riure's de tot allò que abans li semblava tan adequat: ser un mecenes generós dels seus amics. Si a Timó,el protagonisme d'aquest prohom caigut en desgràcia absorbeix tot el drama, a Misántropo, Alcestes té massa poca evolució dramatúrgica: ja apareix massa enfadat en la primera escena. Per això, de seguida el paper sona massa afectat, al final, poc real. Si les visions que pateix al final són molt efectives i ben trobades, els primers aparts són exageradament marcats. El muntatge pretén repartir joc entre tots els papers (i fa bé per poder ensenyar les contradiccions de tothom) però aquestes trifulgues li fan perdre un punt de ritme i la peça pateix un cert declivi que es recupera amb un final senzill i compacte.