Com es va construir l'esquelet de l'artista

“A Gaudí se l'ha de descobrir tant per fora com per dins.” Són paraules de l'historiador, crític d'art i expert en Antoni Gaudí, Daniel Giralt-Miracle, que ha tingut cura de l'edició de la monografia El primer Gaudí. La Nau de Mataró, que tanca la commemoració sobre el 130è aniversari de la Nau Gaudí de Mataró. Aquest edifici, durant molts anys maltractat per l'abandó i el desconeixement, s'ha convertit aquest 2014 en emblema del patrimoni cultural de la capital del Maresme i en un dels espais més visitats. Per deixar constància del camí recorregut, i aprofitant que la Nau Gaudí ha estat proclamada amb tots els honors Quilòmetre 0 de l'obra gaudiniana, calia recollir en un llibre tota la trajectòria d'un immoble pensat i ideat perquè fos una pràctica nau de blanqueig tèxtil de l'Obrera Mataronesa sense més pretensions. L'obra, d'un centenar de planes i profusament il·lustrada, inclou textos en català, castellà i anglès, a banda de plànols i dibuixos i una cronologia en imatges sobre com es va fer l'artesana, laboriosa i llarga recuperació de la nau a càrrec de Manuel Brullet que va acabar el 2008.

“El volum té dos objectius clars, posar en rellevància com Gaudí va idear a Mataró l'element que seria bàsic en la seva obra posterior: l'arc parabòlic i com l'edifici representa la filosofia del personatge de trobar l'equilibri, d'agermanar, de conjuminar la funcionalitat i l'estètica”, recorda l'autor. En aquest sentit, la imatge de les peces de fusta rectes travessades per perns que donaran la forma corba definitiva als arcs “ens mostra el Gaudí més germinal”. Giralt-Miracle recull en els textos aspectes poc coneguts pels profans en la matèria, com ara que Antoni Gaudí va rebre un encàrrec de grans dimensions de l'industrial Salvador Pagès on la nau de blanqueig era només una peça més d'un projecte que preveia tota una cooperativa obrera amb equipaments industrials, cases per als treballadors, una escola i espais d'oci com ara un casino. Finalment, però, el conjunt no es va completar i l'arquitecte va deixar la seva empremta a dues cases, una bàscula, les latrines per als treballadors de la fàbrica i la nau de blanqueig. També dissenyaria l'estendard de la cooperativa.

La monografia no defuig la ressenya de l'episodi romàntic, i clarament dramàtic per a l'arquitecte, sobre la mataronina que va robar el cor de Gaudí, Pepeta Moreu. Segons Giralt-Miracle, la informació recollida permet confirmar l'existència d'una relació entre els dos personatges. “Aquest desencís amorós segurament el va ajudar a convertir-se en l'home auster i profundament religiós que ens ha arribat als nostres dies”, manté el crític d'art.

Per Daniel Giralt-Miracle la projecció de la figura de Gaudí a escala internacional, “van ser els estrangers els que primer s'hi van interessar”, ha propiciat el ressò que en l'última dècada s'ha donat a Catalunya a la seva figura i obra. “S'han obert al públic els edificis privats, s'han publicat un munt de llibres i les administracions han impulsat la restauració del seu llegat”, apunta, i destaca que l'últim gran acte va ser precisament la signatura tot just fa un any a la mateixa Nau Gaudí. A la Declaració de Mataró tots els propietaris i gestors dels edificis de l'arquitecte es van comprometre a vetllar “perquè continuï sent un patrimoni que Catalunya comparteix amb els ciutadans d'arreu del món”.