Poesia interpretada

Des de fa uns anys es presta especial atenció, entre els poetes del país, a la manera de recitar els textos en públic. De recitadors afortunats i d'altres que no tant sempre n'hi ha hagut, però que jo recordi, fa trenta anys no arribava a tendència –tal com ara passa– escriure poemes pensant més en com serà declamat que en la bondat del text en si. I com tot, no està bé ni malament com a principi; depèn de la bondat del resultat. El fet retorna a la vella discussió sobre la manera de recitar, lligada a les facultats de cadascú en primer terme, però sobretot a la intenció intrínseca, a la idea profunda que un té del poema. Entre les múltiples tendències i variants hi ha dues grans escoles: la dels poetes i la dels actors. Entre aquests hi ha consecucions extraordinàries, però en general i per principi apareixen desviats cap a la pulsió teatral. El que diré a partir d'aquí és una opinió personal, tendenciosa i discutible.

La interpretació d'un poema no em sembla pròxima a la teatral, sinó a la musical. El poema no es representa sinó que s'interpreta: s'expressa per transmetre'n el contingut des de l'adequada proporció de racionalitat per ser intel·ligible, i d'emoció per ser sentit. L'objecte és el text, no el recitador. Tret de casos excepcionals en què en el poema hi ha de forma específica un joc de personatges, el recitador ha de desaparèixer per posar-se al servei del text.

I per fer-ho, els elements en joc no comporten la impostació d'un personatge, sinó que són els d'una interpretació musical: velocitat, volum, to, pauses, ritme més o menys marcat. No es reciten igual un himne, una confessió íntima, una sàtira, una declaració d'amor, un plany fúnebre, una arenga civil.

Què passa amb les confessions particulars interpretades per un altre, on el poema parla específicament de l'autor en una circumstància concreta? Cal no perdre de vista fins a quin punt és bromosa la línia que separa aquestes peces d'altres en què en exercici d'allò que T.S. Eliot –Adesiara acaba de publicar Poemes 1925-1930, en versió d'Alfred Sargatal– en deia correlatiu objectiu les coses no semblen tan clares. Alguns poetes parlen d'ells mateixos en tota l'obra, en contingències úniques i particulars, encara que als poemes només hi trobem boscos, platges i crepuscles.

Un pot imaginar com tocava els seus Estudis Chopin mateix, i debatre si Maria João Pires ho fa diferent, i fins a quin punt no priva de gaudir-ne. Quina és la condició de l'èxit? Que l'intèrpret hagi interioritzat i comprès adequadament la peça. Tot i això, hi pot haver desviacions interpretatives substancials. Pels poetes no és estrany caure en una trobada informal en un bar on es destrossen els versos d'un que no ens cau bé a base d'estrafer-ne l'entonació; certament, qualsevol poema pot ser objecte de burla, i la interpretació n'és el millor instrument.

El cínic aristotelitzant té dret a pensar que el poema ha deixat de pertànyer a l'autor quan l'ha fet públic, i qualsevol té dret a fer-ne una lectura esbiaixada, i a postular-la com a autèntica. Berkelianament es pot concloure que el poema és el poema interpretat: això encara és més clar en la lectura interior.