L'arada a tots els solcs

Ben difícilment algú coneixia els Apunts que Jacint Verdaguer va començar a prendre al voltant de l'any 1890, sovint, alguns vespres, a la seva cel·la a casa del marquès de Comillas, a vegades, just al mateix temps que “el dimoni es manifestava”, primer en algun lloc de Sants i després – i sobretot– en un pis del carrer Mirallers. La Casa d'Oració, en deien. “Verdaguer busca en les paraules dels possessos (?) una font per a saber la voluntat de Déu”, indica Enric Casasses. Ell mateix ha escrit els comentaris que proven d'aclarir-nos cada anotació; explica aquestes notes en el pròleg: “El resultat n'és un llibre amb un u per cent de descripcions d'accions. La resta és diàleg o monòleg entretallat, i a voltes, de tant en tant, algun comentari de Verdaguer sobre el que s'ha dit, sobre el que li diu el maligne.” En total, les anotacions són a quatre quaderns. Els tres primers eren al monestir de Ripoll, ara Arxiu Comarcal, el segon d'aquests, però –sembla que el més interessant– va desaparèixer. El quart es conserva a la Biblioteca de Catalunya de Barcelona.

Òbviament, de no haver-ho escrit Verdaguer, aquests Apunts no inaugurarien la
col·lecció Univers de Verdaguer Edicions, que ha començat a publicar la Fundació Jacint Verdaguer, de Folgueroles. El segon volum de la col·lecció es titula Pàtries, una antologia de pomes patriòtics de Jacint Verdaguer que ha anat a cura de Ricard Torrents. “Sense ser reduccionista, Pàtries és un recull de poesies inspirades pel patriotisme del poeta, des del local fins al nacional de Catalunya i dels Països Catalans.” Hi trobaran poemes molt coneguts –L'emigrant, Cançó del raier, Los dos campanars…– al costat d'altres que no es llegeixen tant – L'arpa, Barcelona, Davant d'un mapa…–. Torrents ha fet l'antologia tenint present el procés que vivim a Catalunya aquests mesos; Casasses ha decidit fer-nos conèixer aquells Apunts pensant que difícilment entendrem bé Verdaguer –l'últim Verdaguer, és clar– sense conèixer les seves anotacions sobre el Maligne. “Més que pròpiament exorcismes, els Apunts de Verdaguer ens mostren sessions mediúmniques.” Un dels llibres, doncs, més essencials per conèixer, i reconèixer, la tradició espiritista catalana; també, el Verdaguer més rebel i, doncs, el més represaliat. Així com Pàtries ens confirma que el catalanisme és una de les constants del nostre primer gran poeta de la Renaixença, Dimonis ens acosta a una Catalunya encara massa desconeguda i forçosament inquietant perquè el dimoni és “una arada que arriba a tots els solcs”, i Verdaguer l'antisacerdot que n'apunta fervorosament tot el que veu i tot el que el sent que el dimoni diu, com un enemic que busqués les seves armes partint del que manifesta el seu contrari. És sabut que Verdaguer va introduir-se en aquest món després de conèixer mossèn Joaquim Pinyol, capellà tortosí i exorcista, “de vida una mica estranya”. Mossèn Collell, que havia estat un dels amics íntims de Verdaguer, se n'havia anat distanciant, va distanciar-se'n definitivament en aquests anys. Tot i que aquestes anotacions siguin manifestacions orals, escrites tal com raja, hi trobem alguna frase remarcable. “Encara que vages a genollons, no pots pagar la gràcia de conèixer la flor i la punxa”, indica, per exemple, Enric Casasses. Petites flors en un erm. La resta, frases a raig, gens pensades, del parlar barceloní d'abans. No els sons d'una arpa, tal com deia Verdaguer en el primer poema de Pàtries, sinó, tal com diu ara Casasses, la música d'una gralla esquerdada.