les relacions perilloses de dos mestres
josep guixà cerdà
Eugeni d'Ors i Josep Pla, llums i ombres falangistes
Josep Guixà, autor d''Espías de Franco: Josep Pla y Francesc Cambó' (Fórcola, 2014) analitza el precedent feixista de Josep Pla i Eugeni d'Ors abans de la guerra
a l'Espanya nacional per la porta del darrere
Fa poc m'explicava el periodista cultural Sergi Doria l'anècdota que, a les darreries del 1938, Josep Pla es va trobar a Sant Sebastià amb Eugeni d'Ors, tot just nomenat acadèmic, director general de Belles Arts i secretari perpetu de l'Instituto de España. Xènius, que havia jurat fidelitat a la Falange unificada vetllant armes tota una nit en una ermita navarresa, vestia l'uniforme que ell mateix s'havia dissenyat i que Ridruejo descriu amb polaines, sabata baixa i barret rodó. “Eugeni, que és carnestoltes?”, li hauria engaltat al seu antic mestre un Pla madur que no s'avenia amb la manca de naturalitat del filòsof. Cadascun a la seva manera, però –l'un disfressat de tirà d'opereta i l'altre amb el seu posat de pagès despistat–, havia guanyat la seva aposta pel falangisme, la qual cosa els permetia passar la maroma fent-se perdonar un passat d'intel·lectuals orgànics del catalanisme conservador.
Aquells mateixos dies, en apropar-se el segon aniversari de l'afusellament de José Antonio i fer-se públic a la premsa rebel el seu testament, el glosador va lloar la “serenidad refinada de un apagamiento voluntario, lo más lejano posible al exceso y a la gesticulación” (La elegancia de José Antonio). Una manera com una altra d'admetre que, malgrat l'admirable ferocitat al front de combat dels requetès que aixoplugaven el Pantarca, la direcció de la guerra i del dia després demanava un altre estil. Pel seu cantó un Pla que encara signava amb les famoses inicials X.X. a El Diario Vasco, va disparar per elevació contra els falangistes més intransigents: “Entre las gloriosas e imperecederas lecciones que nos ha dejado, ésta del estilo limpio, transparente, justo, sin manoseos,
sin vulgaridad, sin tópicos, sin vanidades de mala y falsa retórica, no es la menos importante. Impone que todos pensemos en ello porque la tarea de expresar a España es tan fuerte y honda y delicada que nunca será excesivo que cada uno de nosotros ponga mucho tiento y muy buen tono en su palabra y en su pluma” (El testamento de José Antonio Primo de Rivera. Reflexiones sobre su estilo). Potser no és gaire correcte dir que Josep Pla va afusellar el text orsià (mai
millor dit), ja que els bons lectors saben que molt sovint un plagi es justifica quan supera l'original.
De les meves recerques planianes, no vaig incloure a Espías de Franco: Josep Pla y Francesc Cambó (Fórcola, 2014) un altre plagi relacionat amb un trànsit del món terrenal a la glòria eterna. Tot just arribar com a corresponsal de La Publicidad a Madrid, Pla es fa ressò el 25 de març del 1921 de l'aparició d'una antologia d'El nuevo glosario i descriu la seva coneixença a la capital de qui tan sols un any abans era el director d'instrucció pública de la Mancomunitat (a l'Obra completa sostindrà que va votar contra la seva destitució, quan és sabut que la votació tingué lloc abans que Pla fos escollit diputat pel districte de la Bisbal-Torroella). El que Pla no escriu és que, al començament del nou recull, D'Ors exposa el seu costum de portar els joves amics al museu del Prado i explicar-los com a El trànsit de la Verge de Mantegna les figures tenen un relleu semblant al d'un gravat, per un suposat efecte sobre el quadre del vent de la raó (El viento en Castilla, es titula la sèrie del glossari). L'endemà (26 de març), sense esmentar D'Ors i marcant distàncies amb la interpretació, Pla reflexiona que l'espiritualitat del Mantegna –Nostra Senyora al llit envoltada d'apòstols– és esmorteïda per una vista des del seu finestral sobre el llac de San Giorgio, que inclou una presa d'aigua, construccions hidràuliques i altres mostres d'arquitectura civil.
La faramalla del feixisme
Però alguna cosa es movia en aquelles estantisses aigües italianes. El 1922 Pla segueix com a enviat especial la marxa sobre Roma de Mussolini i, enlluernat per l'orgullosa faramalla del feixisme, critica que “En
cambio, Cataluña está infestada de vanidosos de baja estofa. Esta falta de pasión explica el éxito de la Lliga y por otro orden de consideraciones, explica que no tengamos un teatro
catalán. A un catalán actual, dadle traducciones y adaptaciones, en todos los órdenes de la vida” (2 d'agost).
Aquell setembre Xènius (qui a finals de l'any anterior havia concedit una llarga entrevista a Pla, aquest cop a Barcelona) és convidat a presidir els Jocs Florals de Castelló d'Empúries, un oferiment per refer lligams amb les contrades on va conèixer Lídia. D'Ors es recolza en la crònica italiana de Pla per denunciar, en un discurs que aixecarà molta polseguera, la decadència de la cultura catalana (opuscle L'alerta de Castelló d'Empúries, 1923). Tot i que el discurs sembla una clucada d'ull als joves turcs d'Acció Catalana que han trencat amb Cambó, les reaccions més irades vindran dels antics deixebles que volen matar el pare. No és el cas de Pla, que no acaba de definir-se políticament (millor dit, es defineix tothora, sempre en sentit diferent a l'anterior) i un dia es vantarà d'haver ajudat D'Ors a trobar un pis a Montmartre el 1927, quan el filòsof s'instal·li a París com a representant espanyol a l'Institut Internacional de Cooperació Intel·lectual. Don Eugenio, protegit pel ministre català Aunós, ha triat la seva trinxera en un moment en què els Ortega o Marañón comencen a opositar en favor de la República. I malgrat el seu divorci, entre grans escarafalls, de Maria Pérez-Peix –el primer divorci autoritzat per la legislació republicana–, el maig de 1931 es refugiarà a les planes del diari catòlic El Debate, quasi al mateix temps que el nou corresponsal de La Veu de Catalunya contempla astorat com cremen els convents madrilenys.
Un altre cop els camins es creuen. Pla fa hores extres a El Sol, el diari republicà controlat per monàrquics bascos, una operació empresarial en què va influir Cambó. Sota la direcció de Manuel Aznar, sovinteja el grup bilbaí dels Lequerica, Sánchez Mazas i Pedro Mourlane Michelena, altrament dit, l'Escuela Romana del Pirineo que als anys 20 féu una lectura espanyola de les idees imperialistes de Prat de la Riba i D'Ors (imperialisme en el sentit de projecte cultural d'una societat civil, no de simples conquestes territorials), i que esdevindrà l'anomenada “cort literària joseantoniana”. El mateix D'Ors evocarà que cap a 1932-1933 rebia al seu pis madrileny el jove Primo de Rivera, necessitat de doctrina ideològica per al seu moviment. Com explica l'historiador Enric Ucelay, aportà una retòrica de focs artificials a la Falange, però refusà participar en una propaganda política que ja li havia jugat males passades en el passat –el seu fill Víctor, arquitecte i militant falangista, ressenyarà la triennal de Milà per al setmanari F.E., i un altre fill serà voluntari a la División Azul–. Josep Pla, que a la Historia de la Segunda República Española (III, 38) admet certa familiaritat amb la tertúlia de La Ballena Alegre i el despatx de José Antonio, a qui considerava un amic de Catalunya, acceptarà d'omplir quartilles anònimes per bastir l'òrgan del partit. Tot el 1935 es pot resseguir la seva remarcable ironia a la secció Ventana al mundo del setmanari Arriba, on s'analitzen les discussions a Ginebra que precediren la invasió italiana d'Etiòpia. Els falangistes tenen Mussolini com a referent però, aprofitant que Primo de Rivera diu al parlament que davant el conflicte cal mirar pels interessos espanyols, Josep Pla no s'està d'invocar la neutralitat espanyola (31 d'octubre). Aquesta preocupació per la guerra que no s'adeia del tot amb la fatxenderia dels “camisas viejas”.
Quan tot esclati, Eugeni d'Ors no trigarà a venir de París i posar-se al servei de la propaganda oficial del sacerdot navarrès Fermín Yzurdiaga, a qui alguns orsians acusen de manipular conceptes com jerarquia, imperi o missió. El Pantarca, atret per l'autoritarisme àdhuc quan festejava Seguí o Layret amb la mirada posada en Rússia, veu la guerra com un fita més del “combat per la llum” (Crónica de una heliomaquia es dirà el recull de glosses de 1938-40), un activisme cultural que pretén la superació, per la via de l'imperialisme, dels localismes. Pla, que ingressa a l'Espanya nacional per la porta del darrere, travessant les ombres de l'espionatge a França i una fosca temporada a Itàlia, veu possible la represa del catalanisme, però haurà d'esperar que la retòrica falangista afluixi. A finals de 1942, en no poder refusar la invitació del delegat nacional de Premsa a col·laborar a El Español, diu un últim mot sobre el seu antic mestre (l'article Las ciudades y los hombres. Eugenio d'Ors y Barcelona, base d'un futur homenot), a qui elogia per la seva gestió a la Mancomunitat però acusa d'haver traït, amb llur barroquisme, el missatge noucentista. No és agosarat deduir que també li retreia malmetre, a cop de metàfora enlluernadora, el
llegat clàssic de José Antonio, l'amic de Catalunya.