Heston, el profeta analògic

Amb Els deu manaments, Cecil B. DeMille va tancar una carrera de superproduccions (Cleopatra, Sansón y Dalila, El mayor espectáculo del mundo...) amb decorats de cartró pedra i multitud d'extres, en un temps en què herois i decorats eren analògics, és a dir, de debò. El 1923 ja va abordar la vida de Moisès en una pel·lícula muda del mateix títol, i el 1956 va tornar a la història en Technicolor i format VistaVision . És probable que el públic d'una certa edat, que freqüentava els cinemes de barri, veiés més d'un cop Els deu manaments, perfecte exemple d'un del tipus de cinema que s'hi programava: films espectaculars, de gran pressupost, que es reposaven periòdicament i permetien, per la llargada (3 hores i 40 minuts en aquest cas), omplir el temps d'un programa doble amb un sol títol.

Charlton Heston [a la foto de baix] i Yul Brynner, dos mascles alfa en tota la seva esplendor, protagonitzaven un duel memorable que només passava a segon terme quan les terrorífiques plagues bíbliques sembraven el pànic a la platea, o quan les aigües del mar Roig s'aixecaven i formaven una mena de doble cascada simètrica, pel mig de la qual fugia el poble d'Israel. Especialment entranyable és el moment en què Dathan (Edward G. Robinson, més conegut pels papers de gàngster) lidera la revolta pagana del vedell d'or. I no oblidem la categoria de les estrelles femenines, Anne Baxter (la faraona) i la sexy Yvonne De Carlo en el paper de la virtuosa Sephora.

La nostàlgia deu endolcir el record de la pel·lícula, perquè els crítics i historiadors del cinema no li atorguen un lloc d'honor en la història del setè art. Tampoc en parlen gaire bé els teòlegs consultats en aquest reportatge. A Xavier Morlans li sembla “fatal”, perquè “el que són experiències religioses, amb una base històrica, les converteixen en aventures amb efectes especials ridículs, com poden ser Déu gravant els manaments amb rajos o les aigües del mar Roig separant-se; no faciliten gens la fe d'un home adult.” “Amb pel·lícules com Ben-Hur o Els deu manaments –hi afegeix–, els productors de Hollywood intenten fer un producte que satisfaci els jueus i que també pugui ser assumible pels cristians, de cara a tenir un públic ampli.”

Peio Sánchez opina que “el cinema bíblic no sol ser de gran qualitat cinematogràfica; normalment, seguint l'herència del pèplum, s'inclina més del costat de l'espectacle que del dramàtic. Però és molt variat, i hi ha coses més valuoses. Probablement les obres més interessants són les que són fidels al contingut del text però l'actualitzen.”