La música convertida en matèria

Manel Palahí és un melòman confés i està convençut que “la música va més enllà del mer entreteniment i del món estètic, ja que ens permet endinsar-nos en la contemplació, el repòs i la calma: és la forma més sublim d'hipnosi”. Ell, que entén l'art en general com “un refugi i un espai de recomposició”, toca també el clarinet. “Igual que amb l'escultura m'hi he posat de gran, a tocar un instrument”. Palahí, nascut a Girona el 1945, va començar la seva activitat escultòrica amb cinquanta anys, el 1995, i des de llavors ha treballat en diverses sèries, que ha exposat en diferents espais, sobretot de les comarques gironines, l'última vegada als Banys Àrabs de Girona, on el 2009 va presentar Reconstrucció, un concepte que utilitzava per reclamar una nova humanitat i una Catalunya renascuda i lliure.

Ara, Palahí ha fet coincidir les seves dues grans passions, l'escultura i la música, a l'exposició Partitures de ferro, que el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, i l'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, inauguraran aquest vespre al vestíbul de l'Auditori Palau de Congressos de Girona (19 h), on també tindrà lloc una petita actuació d'un quartet de clarinets. Aquesta mostra escultòrica, que es podrà visitar fins l'11 de gener vinent, estrena l'Auditori com a espai d'exposicions: el seu vestíbul és un espai ampli, diàfan i ben il·luminat –i molt transitat, especialment els dies que hi ha concerts o congressos– que, segons Palahí, “afavoreix que les escultures interactuïn molt bé amb l'entorn i entre elles”. I no cal dir que, temàticament, un auditori és també el lloc més adient per a una exposició com aquesta, comissariada pel periodista Xevi Planas –col·laborador d'El Punt Avui i amb una llarga experiència en el periodisme musical–, que segons Palahí, “m'ha assessorat en la selecció d'obres i en altres aspectes organitzatius, i ha hagut de frenar, de vegades, l'entusiasme de l'artista”. Palahí també destaca el paper que ha tingut en l'interiorisme i la gràfica de l'exposició i el disseny del catàleg la seva filla Maria. Per realitzar les peces que integren l'exposició, l'escultor ha treballat amb els tècnics dels tallers Pérez-Rafart de Sarrià de Ter, especialitzats en construccions metàl·liques, i de la foneria Buxadé de Banyoles, mantenint amb tots ells una col·laboració molt estreta i inspiradora: “L'artesà es converteix en còmplice de les idees de bomber, les il·lusions i l'entusiasme de l'artista”, afirma Palahí.

L'exposició Partitures de ferro inclou una vintena d'escultures, seleccionades entre un total de quaranta-cinc obres de temàtica musical que Palahí va crear majoritàriament entre els anys 2011 i 2012, tot i que també n'hi ha alguna del 2013. Són escultures realitzades amb ferro corten i bronze, però també amb ferros vells i “deixalles industrials i de la societat en general que intento dignificar amb la mirada i el pensament divergent del creador”.

Palahí ha creat una sèrie d'obres que s'inspiren molt lliurement en el món de la música, algunes d'una manera més evident que altres, però sempre amb una gran potencial al·legòric i poètic, fins i tot amb una mica de sentit de l'humor. “M'he inspirat en diversos instruments, però també en conceptes i vivències al voltant de la música. Cada peça és una petita reflexió i el títol entra a formar part de l'estructura de l'objecte, de vegades com a punt de partida i en altres casos com una certa conclusió”, explica l'escultor, que fa també tota una reflexió sobre el concepte partitura que titula l'exposició: “Partitura és una paraula molt maca que pot tenir diferents sentits: pot referir-se a una part que va cap a un tot, del qual l'espectador en fa la visió total o, com ho expressa Nietzsche: «El sentit del meu obrar és que jo imagini com a poeta i recompongui allò que és fragment i enigma i horrible atzar». Partitura també suggereix la idea de part, de parir, d'arrels, però pot ser també com el punt de partida d'un viatge.”

Una de les obres de l'exposició es titula també Partitura i va acompanyada, com totes, d'una petita glossa: “Tresor d'enginy musical i monument del gaudi que ens deixa la banda sonora dels segles.” Altres obres es titulen La lira del cel, Clavicardi (“El cor (càrdio) de la melodia. Un esquema que vol perdurar”), Violonveu, Sol sostingut, Vers el cosmos sonor, Wagneriana, Solista, Concòrdia, Volcà sonor, Ritmes, Acords i Polifonia. Palahí ha completat l'exposició amb alguns instruments tradicionals de diferents cultures, com ara un tam-tam, un gong, un xilòfon i unes esquelles, perquè els puguin fer sonar els nens i nenes que participin a les visites escolars a l'exposició. La mostra també inclourà altres activitats paral·leles, el dissabte 13 de desembre a l'Auditori, on tindrà lloc el debat Escultura i música, amb Antoni Batista, Manel Palahí i Xevi Planas (17.30 h), i, tot seguit, s'ha programat el concert El secret del silenci (19 h), a càrrec de Xevi Compte (bols tibetans, cants d'harmònics, monocordi i piano) i Anna Costa (violoncel).

El catàleg de l'exposició s'obre amb una presentació de l'alcalde i continua amb una conversa entre Planas i Palahí (“La música transcendeix el llenguatge. L'ajuda a modular les emocions”, diu l'artista) i dos textos, d'Antoni Batista (La música sòlida) i Glòria Bosch (Ressonàncies en un món desafinat), que acaba així: “La música és moviment, un viatge obert des de la partitura, des del rastre, des del palimpsest... Com les escultures de Palahí ens condueixen cap a una essència sense divisions.” A partir d'ara, Palahí continuarà treballant escoltant a l'interior del seu cap la setena simfonia de Mahler, però té altres projectes en perspectiva: una sèrie sobre el teatre i una altra, Les altres marines, amb una perspectiva diferent del món marí.