d'actualitat
antònia Carré
Una obra que farà història
Ja és al carrer el segon volum dels vuit previstos de l'ambiciosa ‘Història de la literatura catalana'
Seguint els terminis previstos pel director del projecte, Àlex Broch, s'ha publicat el segon volum de la Història de la literatura catalana (HLC), dedicat als segles XIV i XV. Lola Badia, la directora del volum, ha tingut cura de mantenir-hi els dos eixos programàtics: la renovació en l'anàlisi del fet literari i el manteniment dels plantejaments ja formulats quan encara són vigents. Així, els catorze autors del volum revisen i actualitzen grans personalitats de les nostres lletres medievals com ara Francesc Eiximenis, Vicent Ferrer, Bernat Metge, Anselm Turmeda i Ausiàs March.
El capítol dedicat a Bernat Metge parteix dels treballs ingents de Martí de Riquer, però va molt més enllà del camí marcat pel mestre. També aquí s'aposta per interpretar Lo somni com una peça molt ben construïda amb la intenció de mostrar al món el gust pels autors clàssics, tant els antics –Ciceró, Ovidi, Virgili– com els moderns –Dante, Petrarca, Boccaccio–. Però, si Riquer ens va ensenyar que Metge va conèixer el Secretum de Petrarca a Avinyó, aquí es destaca el valor de la imitació d'aquesta obra llatina de Petrarca perquè Metge és el primer que ho fa a Europa. A més, el capítol revalora el Llibre de Fortuna i Prudència, que esdevé un testimoni clau del procés de traducció i imitació en què Bernat Metge excel·leix, en aquesta ocasió a partir de fonts escolars medievals.
Un altre exemple: la imatge d'Ausiàs March que es desprèn del capítol que se li ha dedicat és als antípodes de la que en teníem fins ara. L'obra d'Ausiàs March és indestriable de la cort: a la cort es forma el poeta, a la cort triomfen els seus versos i a la cort esdevé un mestre admirat i imitat pels poetes contemporanis i els de les generacions posteriors (amb Pere Torroella al capdavant). Ausiàs March ja no és el poeta solitari i tenebrós, que voltava per cementiris i es dolia del mal d'amor, sinó que ara sabem que March era un poeta social i sociable que passejava l'èxit entre els seus contemporanis. Es manté la lectura per cicles de la poesia de March, perquè és una bona manera d'entendre-la i d'explicar-la, però s'enriqueix la interpretació dels versos amb referències a dues fonts d'informació tan diferents com la filosofia i psicologia escolàstiques i la documentació conservada als arxius. Ara es pot identificar el personatge literari de Llir entre cards, el senyal més emblemàtic de March, amb Teresa d'Íxer, una dama d'origen aragonès vídua, que va freqüentar la mateixa cort que el poeta i amb qui va tenir una llarga relació d'amistat. Com que s'han documentat bé la majoria de poetes del XV (Martí Garcia, Francesc Sunyer, etcètera) i s'ha estudiat la materialitat dels cançoners, ara es pot explicar i mesurar la influència de March en diferents tongades de poetes. Una dada clau que es desprèn d'aquestes pàgines és que l'adopció del català com a llengua poètica es va produir a la cort valenciana d'Alfons el Magnànim, entre els anys 1424-1432. Ja no s'atribueix el mèrit de l'aposta pel català a Ausiàs March en exclusiva, sinó que el mèrit és generacional.
Moltes innovacions
Aquest segon volum de la HLC presenta moltes més innovacions. Al final de cada capítol hi ha un apartat dedicat a la transmissió i recepció de l'obra en qüestió, que ens proporciona dades sociològiques i culturals. Francesc Eiximenis va ser llegit per tots els estaments socials, començant per la reialesa i acabant pels menestrals més humils. Lo somni va ser molt valorat al segle XV, però no va merèixer l'atenció de la impremta i no va ser tornat a apreciar fins al XIX. Hi ha un capítol molt breu que porta per títol Monarquia, llengua i literatura, on s'explica el paper de la cancelleria reial en la fixació del català comú, es valora la importància de la cultura dels secretaris i dels notaris de la cort, i es té en compte el paper de les ambaixades, les cartes i els discursos en la creació del model de prosa catalana en què tant va destacar Metge.
Una altra innovació és el plantejament i el material del capítol titulat Traduccions i traductors. En totes les èpoques i cultures, les traduccions han estat portes obertes al món. Per això el capítol té unes pàgines introductòries on es defineixen conceptes i es planteja la importància de les traduccions des de la perspectiva de la vernacularització del saber i de l'ampliació de públics que van comportar. Després s'ofereix una visió de conjunt de les traduccions (d'obres científiques, tècniques i literàries) que van circular en català. La traducció és fonamental en la literatura medieval perquè d'aquí parteix l'adaptació i la imitació de l'original i, després, com a conseqüència lògica, l'emulació d'aquest original.
I, al final, resulta que tot lliga: el capítol no s'està de recordar-nos que quan Ferran Valentí, al segle XV, va fer l'apologia de Bernat Metge en la que podria ser la primera història de la literatura catalana, el considera precisament un traductor. Perquè el mallorquí té en compte la magnífica assimilació de les Tusculanes de Ciceró que el notari i secretari reial barceloní mostra a Lo somni, obra amb què inaugura amb brillantor l'estil de prosa imitativa que tindrà seguidors en Joan Roís de Corella, l'anònim del Curial i Joanot Martorell, entre d'altres.
Felicitats, doncs, a la directora, als autors i als promotors d'aquest nou volum de la HLC. Han regalat a la societat catalana una obra que culturalment la fa més gran.
llum de taula 'calder'
Enric Franch, 1975