Josep Pla, ‘La vida lenta'

Vaig heretar del meu avi Artur part dels quaranta-cinc volums de les obres completes de Josep Pla editats per Destino. No entenc –coses de l'atzar– per què em van arribar incomplets quan recordo la col·lecció sencera a casa seva. He estat deu anys comprant volums solts als llibreters de vell per poder tenir de nou amb el conjunt, tot i sabent que un dia sortiran els llibres extraviats de qualsevol dels magatzems de casa. Però m'agraden com a objectes: volums vermells amb paper de bíblia que fan olor de passat i que llegeixo àvidament els caps de setmana.

Josep Pla és un jaciment extraordinari, la seva prosa és bella i perfecta com una rosa. Corro a comprar el seu darrer llibre, La vida lenta. Notes per a tres diaris (1956, 1957, 1964) que em llegeixo en dues nits. Són anotacions privades, un diari personal que encara no ha passat pel filtre de la literatura. Aquest és el seu gran defecte i la seva gran virtut, alhora: ens arriba massa telegràficament, de manera molt directa, però coneixem el Pla més íntim, més personal. La solitud del mas on dorm quan pot (patia d'insomni), els amics, l'escriptura com un ofici o una passió.

Quan acabo el llibre el poso al costat de la meva col·lecció ja completa i és com si tingués en un costat la matèria i en l'altra la forma, el marbre del qual sortiran quaranta-cinc obres mestres. Pla és imprescindible per als que volem escriure en català tal com parlem, utilitzant la llengua com l'ull eloqüent que tot ho veu i ho descriu de manera granítica i amb precisió oftalmològica.