Ascensió i caiguda de James Brown

Una pel·lícula com I feel good, centrada en un personatge tan contradictori com James Brown, ha de ser forçosament una obra contradictòria, caòtica i desigual. James Brown no és només un gran artista del funk, sinó també un personatge que va viure en un estadi de permanent crisi vital. La seva trajectòria es mou entre la seva condició de jove negre de classe humil, el seu desig de voler transformar la música negra per treure-la de la marginalitat i la seva caiguda en tots els excessos possibles, entre els quals les drogues i la violència. La cineasta Tate Taylor –responsable de Criadas y señoras– construeix la pel·lícula com un relat no lineal ple de salts de temps, on fins i tot el protagonista pot arribar a interpel·lar l'espectador.

La cineasta barreja l'esplendor dalt de l'escenari amb imatges del nen que era fill d'una prostituta i que va ser maltractat pel seu pare. Aquesta ruptura de la linealitat té com a principal finalitat poder mostrar també la inestabilitat de James Brown, la forma que passa de l'exaltació a la depressió, al mateix temps que vol dur a terme un retrat d'una època clau de la història de la música. Un dels factors destacats de la pel·lícula és el treball de l'actor Chadwik Boseman, que encarna de forma lloable el personatge de James Brown, fins al punt de participar en la banda sonora la qual acaba essent un curiós remix dels temes claus de Brown. La seva contrucció a partir de fragments dispersos de temps i la fúria d'algunes escenes imprimeixen a la proposta un caràcter especial. La pel·lícula, però, no pot evitar alguns dels tòpics de determinats relats de personatges de la cultura pop. Al final, les lleis del gènere s'imposen per damunt del desig transgressor.