La llum (i el so) del recolliment

El so marcadament ombrívol, obscur, que contradiu el títol del disc, Dentro de la luz, projecta aquesta lluminositat volguda en les cançons de Standstill en el directe, en un concert que s'entén com un espectacle multimèdia, Cénit, però que es desfà dels artificis, sovint posats en calçador, que molts cops suggereix el concepte. Tot el contrari. En una hora justa i sense concessions, la música de Standstill va tenir efectes hipnotitzadors entre el públic del Teatre Municipal, dissabte a la nit. Més que entrar en un món oníric, Standstill crea ambients amb el guiatge de la veu d'Enric Montefusco. És un recorregut “per la mort i l'amor”, va dir amb veu delicada que s'envigoria amb la guitarra. I per fer aquesta immersió, el muntatge. Simulant un claustre però sense l'ofec de la reclusió, sinó amb aires de llibertat, com de finestres esbatanades, portes obertes a un imaginari místic; l'estètica monacal es reafirmava amb els cors d'algunes de les cançons que evoquen cants gregorians. I, des d'aquest claustre –que s'emfatitzava en el marc del Teatre Municipal–, es projecten imatges evocadores. Al so de Que no acabe el día, uns vitralls catedralicis per passar a les figures de l'art romànic. I de les sensacions melancòliques a la rotunditat dels tambors tribals i del romanticisme de la lletra de Nunca nunca nunca: “Cual es el precio de un beso que nunca te negaron.” Fins a arribar al purgatori vermellós amb les pintures de l'escola flamenca de Bruegel i El Bosco, mentre Montefusco canta “me gusta tanto ir de tu mano”. I quan en vols més es posa fi al recolliment sonor i visual; es produeix l'abducció de la nebulosa sorgida del làser, talment un cuc de la galàxia.