Els fantasmes que marquen Europa

Aquesta setmana el cinema europeu ha donat els seus guardons. A Riga, l'Acadèmia Europea ha concedit els premis Fènix a les millors produccions de l'any, mentre que a Estrasburg, el Parlament Europeu ha fet que els seus eurodiputats votessin per triar entre tres pel·lícules candidates als premis Lux: la polonesa Ida, de Pawel Pawlinowski, la francesa Bande des filles, de Celine Sciama, i l'eslovena Class Enemy, de Rok Bicek. Els Lux són un guardó de caràcter únic perquè posen en evidència la implicació del Parlament en la difusió de la cultura cinematogràfica, preveu el subtitulat de les tres pel·lícules finalistes a les 24 llengües oficials de la Comunitat Europea i la seva difusió pels 28 països membres. La casualitat ha fet que la guanyadora dels dos premis fos la mateixa: Ida, de Pawel Pawlinovski.

La pel·lícula treu a la llum alguns dels trets que poden definir una certa idea ortodoxa del cinema europeu actual, com és la qüestió de la diversitat a partir de la identitat. Ida és una reflexió sobre el passat polonès i planteja dues qüestions claus que varen marcar l'Europa del segle XX: l'Holocaust jueu i l'estalinisme. No es tracta d'un treball simbòlic de recuperació de la memòria històrica, sinó d'una reflexió des del present a partir del pes del llegat històric. Des del cas particular polonès vol interrogar les noves generacions sobre qui som i d'on venim. Aquest fet es troba situat en el cor mateix de la pel·lícula, que és plantejada com la història d'un viatge iniciàtic cap a la coneixença de la realitat i l'afirmació de la identitat. Anne, la protagonista, ha estat educada en la monotonia d'un convent de clausura i l'aïllament del món l'ha conduït cap a la ignorància d'ella mateixa. No sap d'on ve, ni qui són els seus familiars. Abans de la cerimònia dels vots que la tancarà al convent, va a trobar la seva tia, Wanda, una dona que treballa de jutgessa. A partir d'ella, descobreix que el seu veritable nom és Ida i que el seu origen és jueu. El personatge d'Anne/Ida serveix per treure a la llum alguna cosa fosca de la culpabilitat polonesa davant de la qüestió jueva. El camí iniciàtic que perfila Ida no és només el marcat per Anne/Ida sinó que també tindrà a veure amb el trajecte dut a terme per Wanda. A diferència d'Anne/Ida, el personatge de Wanda sembla estar de tornada de moltes coses. Li agrada l'alcohol, viure la nit, tenir amants ocasionals. La dona amaga la seva existència nocturna mentre exerceix d'impecable jutgessa estalinista, envia a la presó els enemics del poble i actua de manera implacable duent a terme ferotges purgues contra tota forma de dissidència. Pawlikowski treu a la llum un altre fantasma que ha marcat el passat europeu: l'estalinisme.

Probablement podem preguntar-nos perquè aquesta història que recupera uns temes que han travessat una part essencial del cinema europeu acapara l'atenció en el present i s'aixeca com a important reflexió davant l'Europa del segle XXI. El secret d'Ida radica en la seva depurada construcció formal. El seu blanc i negre sembla remetre cap al cinema realitzat pels nous cinemes europeus als anys seixanta, sembla com si els fantasmes de certa tradició cinematogràfica generessin un estil que remet cap als fantasmes de la pròpia història. Ida parteix de la recerca de la identitat individual per qüestionar la identitat col·lectiva i recordar-nos que els fantasmes del segle XX no s'esvaeixen i continuen marcant el complex present de l'Europa actual.