Un ‘Hamlet' insinuat

La companyia Àtrium ha tornat a fer un salt mortal. En el seu petit espai hi instal·len tot un monument teatral com és el Hamlet de Shakespeare. Evidentment, opten per destil·lar, per insinuar sense necessitat de grans decorats. Com ja van fer (també amb molta eficàcia) a Litoral, de Wadji Mouawad, al Romea: compten amb uns volums nets que permeten variar els espais. Transmuten perquè, sota la Dinamarca de l'Àtrium hi corre l'aigua, el que fa podrir més ràpidament els cossos, diu l'enterramorts. No hi ha calavera, no hi ha espases, no hi ha sang. Només l'aigua que esquitxa és assassina.

A sobre d'aquestes fustes es desenvolupa la peça que interpreten sis actors. El problema arriba amb una convenció massa plana per explicar al públic quin personatge interpreta (els que es desdoblen). La proximitat és un element molt atractiu per al públic, sempre que l'actor es transfiguri de veritat i sigui capaç d'ensenyar qui és i com actua sense necessitat d'atrezzo o paraula. Com no és el cas, en aquesta proposta només hi circula veritat intermitent dels personatges. Sí que hi ha moment per a la lucidesa brillant, quan Hamlet entabana per activa i per passiva el servent de la reina. O quan l'enterramorts es discuteix amb ell mateix amb una veritat insultant, tot divertint el príncep. Les entrades i sortides pels espais donen molta mobilitat. La nuesa de l'escena la completen reproduccions en vídeo, amb bons resultats amb l'esperit del pare i amb les fotografies de casament de la reina.