El monstre dels nostres temps

Hi havia alguna cosa visualment poderosa, però sobretot misteriosa, a la primera pel·lícula d'Andrei Zvyagintsev, El retorn, que feia pensar en una certa filiació amb el cinema de Tarkovski i que, per tant, creava unes expectatives en part diluïdes amb la pesantor confusa de les següents propostes (El desterrament i Elena) d'aquest cineasta rus. Tanmateix, amb Leviathan, Zvyagintsev no només recupera una potència visual, sinó que exhibeix una maduresa amb la qual crea un drama demolidor amb la voluntat i, de fet, amb la capacitat de reflectir alguna cosa de la Rússia contemporània.

A partir del títol, Leviathan no amaga la seva dimensió simbòlica: remet al monstre marí de l'Antic Testament; també al llibre de Thomas Hobbes que reclama la intervenció autoritària de l'Estat per dominar la guerra de tots contra tots (l'home com a llop per a un altre home) a la qual considera que la humanitat està condemnada. No és que la visió de Zvyagintzev sembli optimista pel que fa als humans i les seves relacions, però aquest Leviathan vol fer present que l'Estat (ni que sigui una administració pública local) pot ser un monstre amb una gran capacitat depredadora i, en fi, corruptora i altament manipuladora. Ho fa present amb el calvari que viu Kolia, el protagonista de la pel·lícula, a partir de la seva resistència que li sigui expropiada la casa i el taller mecànic que té davant d'una costa del mar de Bahrens, al nord de Rússia. L'alcalde, un mafiós, no l'hi perdona i la seva estratègia serà perversa per aconseguir un terreny al qual Kolia s'aferra perquè hi ha la casa llegada pels avantpassats.

És així que Leviathan, que va aconseguir formar part del palmarès de l'excel·lent darrer festival de Canes amb el premi al millor guió, vol dir alguna cosa sobre la Rússia contemporània que pot resultar prou extrapolable. Però Zvyagintzev no vol fer merament un discurs i sobretot sap que, cinematogràficament, aquest s'ha de sustentar en la força de les imatges i, si s'hi aposta, en la complexitat del drama. En conseqüència, Leviathan és cinema plàstic (paisatges desolats d'una bellesa seca i concisa capturada amb plans fixos) i a la vegada dramàtic, amb unes relacions tenses i violentes que tenen una expressió culminant en una escena de cacera esgarrifosa en què les ampolles de vodka es beuen una darrere l'altra. Sí, l'alcoholisme es fa present com a símptoma d'un gran malestar individual i social. I Kolia no és només una víctima, sinó un home violent carregat de culpes. Extraordinàriament interpretada, Leviathan és una de les pel·lícules de l'any passat i, en relació amb la seva estrena mitjanament demorada en països com ara aquest, de l'any que ara comença. Ho és per la duresa, la bellesa, la densitat, la complexitat. Qui és el monstre? L'alcalde? El protagonista? Rússia? Potser tots plegats.